ETAPA 24. POTSER UNA DE LES MÉS CONCORREGUDES

Diuen que molta gent ha deixat de venir a les sortides de la penya. Avui, apart de les cares habituals de sempre, veig que al Pabe hi han 24 ciclistes. Porto 19 anys (si no m'erro) pedalant amb la PC Marto. Per circunstancies familiars, per projectes esportius amb la gorda o per altres motius, alguns anys m'he saltat algun diumenge. Però en aquest 19 anys, sincerament, mai  havia vist a tanta gent al pabe. A mi personalment, malgrat que anar tanta gent suposi un problema a l'hora de trobar lloc per menjar, m'encanta un grup tant numerós i sobretot, m'encanta veure gent jove. Crec que els antics de la PC hem d'acceptar i ens hem de sentir orgullosos de que molts ciclistes del voltant escolleixin la nostra penya per apuntar-se a la mateixa o per a fer els seus entrenaments. Crec també que hem d'aprendre a acceptar que el temps, inexorablement, va passant i que una nova generació de ciclistes puja amb força i que, per lògica natural, venen amb ganes de demostrar i de treure les enganxines a tothom. I ens es treuen!! En aquest sentit, penso que hem d'intentar i fer l'esforç, com fan els corredors de relleus, de passar el testimoni a aquestes noves generacions, ensenyar-lis tot el que sabem i acceptar-los al grup com a garantia de que aquest tindrà  continuïtat. 

Bé, després d'aquest petita entradeta-reflexió, intentaré descriure el que va passar diumenge a l'Etapa 24. Aquest relat, com sempre, està escrit des-de el meu humil punt de vista i des-de la posició que les circunstancies em feien ocupar en el grup en cada moment de la sortida. Ja saveu, intentar retindre les coses quan vas a 175 p.p.m és complicat

Com he dit abans, el grup aquest diumenge és enorme. Si no m'equivoco som uns 24 ciclistes. La veritat és que fa goig veure tanta gent disposada a passar una agradable jornada de ciclisme. 

Sortim en direcció a Gelida. Últimament hem aconseguit (no se perquè) que els primers Km de la carretera de Gelida no siguin la tortura que solen ser sempre. Una tortura xina horrible que et posa les cames més tiesas que el bastó del meu avi. Arribem a Gelida estranyament relaxats. El Ziza, també estranyament, comanda el grup i no ha deixat de tirar (això si, no gaire fort). Serà l'efecte "Estreno"... Avui estrena la seva nova super machine, la fantàstica S-WORKS SL-3 amb Zipp 202 i Sram Red. Mentre baixem cap a l'estació de Gelida li dic: paso de calentarme en Sant Llorenç. No pienso poner ritmo Bisonte e intentaré subir tras el grupo sin apretones. 

La veritat és que no se perquè passa, no ho entenc... segurament em deu agradar. Que coi, per a que enganyar-nos, m'agrada!! El cas és que només passar el pont de l'Anoia ja em veig a les posicions davanteres del grup acompanyat d'en Javi, que està molt fort i no deixa una batalla per disputar, en Josep Maria, un gran classe que també sempre que pot es fica en batalles i en Marc, que no necesita presentació. Els demés, si no recordo malament, es despengen i crec que decideixen pujar xino xano; més tard veurem que això de que es despengen tant sols ha estat un "espejismo". En borratxot últimament s'esta mostrant intractable i ja des-de un bon principi es veu que el ritme que pensa marcar, per a qui el vulgui seguir, no serà suau. No serà gens fàcil mantenir-se a roda. Tot i això, em fico a la seva roda i entro a col.laborar. A un ritme alt però no impossible arribem a Sant Llorenç on aixequem una mica el pedal per a que uns quant membres avançats ens atrapin. A partir d'aqui, un grup bastant numerós d'uns 10, tirem amunt a un ritme molt maco bàsicament comandat pel Borratxot.

Arribem dalt a la carretera de Piera i llogicament el grup ha quedat desmembrat. Agafem la carretera en direcció Piera i se segueix tirant molt fort. Falta gent i això no mola gens. Això si que crec que és una de les coses que s'han de cuidar en una penya. No s'ha de deixar a ningú tirat ja que, en teoria, tots em sortit en el mateix grup. És per això que sense dubtar'ho ni un moment, avanço fins davant del grup i ordeno (si s'em permet la expressió) que tothom pari a esperar a la gent que s'ha quedat enrere. En un principi tothom s'atura. Semble que no hi haurà problema i que, com sempre hem fet, s'esperara al grup de gent que ve radera. Algun membre del grup decideix que no espera i segueix en direcció Piera, en el tram pestos que pica amunt, poc, però pica lo suficient com per a posar encara molta més distància amb els que s'han quedat. D'estar quasi parats esperant a que ens atrapin, passem al nerviosisme de que hi ha gent que marxa. És crea aquell moment d'anarquia en el que no saps que fer, si tirar, si esperar, si... Al final, conduits per la massa i pel borreguisme, tots posem la directa i seguim com borregos a la gent que ha posat la directa. Ja no hi ha res a fer. Jo el primer, l'hem cagat ben cagada.

Arriba la primera dificultat del dia, la Font del Bosc des-de Capellades. Un port suau però que, amb el ganxo, es pot arribar a fer molt dur. Fins ara hem circulat en pujada constant. Portem pocs km i el desnivell no deixa de pujar ràpidament. L'etapa d'avui és d'aquelles que, sense semblar'ho, puja molt. Iniciem la pujada i ràpidament les noves generacions de ciclistes joves que avui ens visiten agafen la davantera. En Javi, disposat a no perdre el lloc que merescudament s'ha guanyat últimament, esta molt atent als moviments dels nanos. El grup es vigila moltissim. Ningú sap per on sortiran les coses i, excepte els nanos, ningú s'atreveix a saltar. La pujada de Capellades és molt traicionera i si fas el tonto et poden treure de punt molt ràpidament. Salten els dos jovenets que avui ens visiten, resulta que després m'enteraré que un d'ells és el fill d'un vell component de la PC, en Salva. Guerrero com el seu pare, el nano apreta les dents i força el ritme. De moment ningú fa cas a l'escapada. La pujada és llarga i tothom confia que, en grup, encara es pots fer mal i arribar on sigui. L'Abel, lluitador constant, salta i agafa uns metres. Ara la cosa está dividida en els dos nanos que van davant, l'Abel que tot sol va a la caça, un grup format per uns 7-8 ciclistes i la resta del grup que va pujant a ritme. En Javi, després de mirar a dreta i a esquerre, salta i aplica un fort ritme de caça. Després de pensarm'ho i pendent dels moviments del Ziza, que com sabem sempre ho te tot ben controlat el molt cabró, salto darrera del borratxot que també ha decidit anar a buscar als fugats. Just abans d'arribar al poble de Capellades, tot just quan passem l'estany, donem caça als nanos escapats. El ritme baixa i, com sempre passa en aquestes ocasions, tots ens mirem i pensem en el que deu estar rumiant el company. Arribem al creuament de la carretera que ve d'Igualada i l'Abel, amb molta força, aprofita per fotre un pal dels seus. La resta del grup no respon i segueix pendent de les reaccions. Miro enrere i veig que ja tenim a tocar al 3er grup on venen el Ziza, el Xavi, el Ramon, el Marc i el Manolo. No trigaran gaire en atrapar-nos, penso. Potser millor, segueixo pensant... Esta clar que un no es pot parar a pensar perquè, just en aquest moment de dubte, en Javi salta amb una força tremenda i s'envà tot sol. L'atac ha estat mortífer. No triga gaire en enxampar a l'Abel i ni en Josep Mª ni jo som capaços de reaccionar i l'hem de deixar marxar. Només queda deixar que el grup que ve radera ens agafi i, entre tots, veure si podem enxampar-lo. El grup perseguidor ens atrapa. Miro si hi ha algun perxerón, esperant sobretot veure a en Ramon. La presencia d'en Ramon penso que serà bàsica per organitzar la cacera del Javi. Malauradament m'adono que el grup s'ha quedat sense perxerons. Només tinc a escaladors purs i durs i als dos nanos joves. Parlo amb el Josep Mª, todoterreno gran classe, i li dic d'organitzar la cacera. Ja tinc un al.liat. Però... Que farà l'equip dels Colombianos??? El fugat forma part del seu equip. Ens ajudaran?? Semble que no, que de moment, no serà així i, ja sigui per no perjudicar a en Javi, membre de l'equip o bé ja sigui perquè van maduritos i prou tenen d'aguantar el fort ritme imposat pel Josep Mª i pel que escriu, es queden quietets radera. En J.M i jo portem al grup enfilat. De tant en tant, s'agrairà alguna ajuda d'en Pedro, que avui esta que sale. Ja tenim al Javi a la vista. Ens separen uns 300 metres. Semble poca distància, però no ho és. En aquest punt és on m'adonaré del perquè al Zizañero li hem posat aquest nom. No va el capullo i em diu: Va Bucles, apreta un poco más que ya esta muerto (referint-se al seu company d'equip, osigui al Javi). Aqui no hi ha ni equip ni osties...!!! Tot just dir això i hauríeu de veure com el molt cabró apreta la seva flamant S-Works emulant al seu germà l'Operario i, amb lo plat, es posa a tirar com un animal fins a que tornem a donar-li relleu. Torna a repetir: venga, que ya lo tenenemos!!! Al final, un relleu boníssim i fortissim d'en Pedro permetrà caçar a en Javi practicament quan ja coronem. La veritat que la pujada ha estat molt maca i així ho comentarem mentre esperem als demés a la Font del Bosc.

Arribem a la Llacuna i, mentre estem esperant per a que ens donin l'emorzar, arriben el Juvenil i el Gran Gurú. Emprenyats amb tota la raó del mon marxen al baretu del costat a esmorzar i passen de nosaltres. Han encertat ja que, entre que som un fotimer de gent i entre que en el bar aquest triguen moltissim, mentre nosaltres encara estem esperant les truites, ells dos ja han acabat i ens diuen que van tirant. Engullim el bocata ràpidament per no perdre més temps i sortim en direcció a Vilafranca per pujar el port de la Llacuna. El grup està totalment desparramat, com sempre pasa quan sortim d'esmorzar. Les cames fan un mal horrible, estan com a pals. Tot i això i sense saber un altre cop perquè, tot just m'hi trobo un altre cop davant, ara amb el Torradet, el Pedro, el Ziza, el Vampiro i els dos nanos joves. Començo a tirar posant un ritme fortissim. Hi han moments que miro el cuenta i flipo ja que em marca 25 Km/h i això, per a una panda de globeros com la nostre, es pujar molt fort. En Torradet agafa el mando del grup i, sense abaixar el fortissim ritme, ens porta a tots fins dalt on, a 50 metres del final, els nanos joves, portats per l'adrenalina del moment posaran la puntilla a la gran pujada que tots hem fet.

Ens deixem caure per a que la resta del grup ens atrapi i firmem el tractat de pau definitiu. En teoria, d'aqui a Marto, ja no s'ha d'apretar més. Però bé, ja sabeu que els tractats de pau, de tant en tant, poden tenir moltes formes d'interpretar-se i la pujada a Fonrubi, malgrat haver signat el tractat, no serà precisament plàcida. 

El grup s'ajunta i ara si, entre alguna apretadeta sense consequències i alguna escaramuza estranya, en un plis ens plantem a Martorell.

Cervesseta de rigor, xerradeta, fantasmades mil, batalletes de cadascú i, lo més important, aclariment de desavinences que acaba amb brindis cervecero i amb els afectats tant amics com ho eren abans. Tot sigui això...

Salut a tots i, com sempre, disculpeu si m'he equivocat en algun nom, en alguna posició d'arribada o no he anomenat a algun dels participants en alguna de les batalletes. Prou feina tinc pedalant que només em falta anar prenent apunts a una llibreta. Ja sabeu, les reclamacions les podeu dirigir al Sr Txupi que, com a membre neutral de la penya, donara fe d'elles i las enviarà al tribunal de justícia ciclista. 

Salut a tots