dilluns, 29 d’agost de 2011

1ª PUJADA A RASOS DE PEGUERA


No us enganyaré si us dic que, apart de fer una magnifica excursió amb bons amics i companys de bici (sense cap mena de dubte i que quedi clar que això és el més important d'una jornada com aquesta), la meva idea d'aquesta sortida era la d'intentar guanyar l'etapa.
Foto de familia abans de sortir

Donat que havia fet alguna sortideta amb el Sr. Txupi, sabia que aquest xicotet "new-rural" estava molt fort i que, com sempre ha fet, pujava els ports com un coet, però aplicant el meu Ritmo Bisonte a una pujada com Rasos que no te rampes molt besties i contant que tots ja vindríem "pajaritos" amb els 4 ports que portàvem a l'esquena, podia arribar a deixar-lo. No només havia de pensar en el Txupi . El nivell d'aquesta sortida era molt alt, i la presencia d'elementos molt perillosos d'aquesta penya ciclista també: En Marc, per a mi era tota una incògnita saber com estava de forma (esta clar que si el Marc està en el seu pic de forma, per a mi és practicament impossible seguir-li la roda i menys guanyar-lo en un port). En Javi Colombiano, el "rival" que més feina m'ha donat a les ultimes sortides de la penya i que, en el cas d'aquesta sortida, era el que més em preocupava mantenir marcat i controlat. En Manolo Colombiano que, malgrat ser un excel·lent pujador, porta un temps una mica més fluixet i, en aquest cas, semblava que no havia de ser problema; tot i això, vaig mantenir-me molt vigilant a tots els seus moviments ja que el paio està ben ensenyat pel seu mestre el "Ziza" i d'ell et pots esperar lo pitjor. En Bene sempre és una incògnita. Tot i que en els últims temps no sol entrar al trapo, la tremenda qualitat que te sobre de la bici i la seva cabezoneria sempre s'ha de tenir present. Que dir del "Ziza", el pitjor rival que he tingut mai, la meva espina, el meu roba ports en el ultim moment, el ciclista més llest que he conegut i  el millor escalador amb diferència que hem tingut mai a la penya. En Parrita, tot i ser un ploramiques, ja sabeu que és un grandissim escalador i un gran classe sobre de la bici quan la carretera mira amunt; està clar que també s'haurà de mantenir molt vigilat. En Torradet, tot i ser molt perillós, em quedava clar que en aquesta ocasió no posaria problemes ja que, com bon brevetero que és, ja em vaig adonar des-de un bon principi que la seva idea era la de fer de periodista i fotògraf de l'excursió; tot i això, és un rival d'aquells que tampoc mai pots oblidar. En aquest sentit, el dur d'en Pep també era un altre dels que venien d'excursió a gaudir del paisatge i de les sensacions. El monstre de l'Abel també s'ha de tenir en compte en arribades d'aquelles en grup ja que te molt bona arrancada . Dic el monstre de l'Abel perquè trobo que es impresionant i digne d'admirar a algú que, sense dormir i sortint de pencar durant tota la nit, s'apunti a una excursió d'aquest tipus i a sobre es fiqui als fregaos. Que dir del Sr. Josep Maria, el nostre ciclista maniquí, el glamour asobre de la bici, un ciclista d'aquells que sense fer soroll i sense dir rés, pedalant amb un estil inconfundible i senyorial, et treu les enganxines en el moment menys esperat. Per ultim anomenar a en José i a l'Alfredo, els nous membres de la PC. La progressió d'en José és realment impresionant: hem passat de tenir que esperar-lo a tots el repetxonets a tenir-lo enganxat com una lapa en tot moment. L'Alfredo també va demostrar que l'any vinent tindrem un digne rival pels Colombianos ja que va demostrar molta soltura i una gran classe pujant.

Josep Maria, el glamour asobre de la bici
Sortim de Berga en baixada. El Garmin marca 8º i veure al José en màniga curta em fa tenir encara més fred del que tinc. Jo vaig amb manguitos i amb un xaleco de wind estoper i malgrat això la sensació que tinc de fred és molt gran. Per variar, em quedo com un ocellet i tinc que baixar totalment aturat i controlant la tremolor que m'entra i que literalment bloqueja tot el meu cos. Ja estic desitjant arribar al desviament on, amb una bona rampa, comença el bonic port de la Nou de Berguedà i s'et treu lo fred de cop. No és un port massa llarg, calculo que deu tenir uns 4 Km, però el desnivell que salva de cop fa que aquests 4 km siguin de rampes constants sense descans d'una mitja que calculo deu estar en un 12-13%. El Garmin, quan puc mirar-lo, em marca en alguna de les rampes  fins a un 17%. El port és preciós i les cames ens responen a tots així que en un plis ens plantem dalt amb molt poca diferència entre uns membres del grup i altres. En javi ja demostra només començar que no ha vingut a passejar i, acompanyat d'en marc i d'en Manolo Colombiano coronen primers.

Pujant cap a la Nou de Berguedà
Baixada molt bonica en direcció a Cercs on sense cap mena de ctra plana d'enllaç s'inicia la següent difcultat del dia, el port de Fumanya, que per a mi és és el port més exigent del dia, fins i tot i sota el meu punt de vista, més que Rasos ja que, a diferència d'aquest que te 3 importants descansos, Fumanyà no en te cap i les primeres rampes son realment dures mantenint-se en un percentatge d'un 10% aprox. De seguida en Javi s'escapa amb l'Abel. No fem gaire cas a l'escapada pensant que és un farol, però quan ens volem donar conta en Javi ja ha deixat anar a l'Abel i sembla disposat a pujar com un coet tota la pujada. Tot i que ens hem despistat massa i la distància que ens ha agafat farà molt complicat caçar-lo, en Parrita, en Txupi i jo, no sense alguna discussió, posem en marxa la maquinaria de persecució i sortim a un rime fort a la caça d'en Javi. Passem Figols, potser els km més durs de ascensió i en Parrita es despenja no sense abans enviar nos via oral una dosi forta d'improperis. Ja tenim a en Javi a la vista, veiem que no deixa de mirar enrere, però malauradament ens faltaran 2 km per a poder donar-li caça. Corona en Javi i tot seguit, a pocs segons, arribem en Txupi i jo. Fotos de rigor i expectació per a veure com arriba la resta del grup. Seguit de nosaltres arriba el Parrita i practicament enganxat en Alfredo. Més tard arriben els Colombianos comandats pel Ziza que arriba algo abans que el Manolo, si no recordo malament. Estranyament en Marc no entra al trapo. Esta clar que avui en Marc ha vingut també a fer l'excursió i a gaudir de la diada ciclista
Els Magnifics prats del Montgrony
Prenem el desviament a Vallcebre i quan passem pel costat del desviament a Pradell discutim si pugem o no pugem; per sort no ho vem fer. Per a qui no hagi pujat Pradell, dir que per a mi, treien potser Mont Caro i Montnou (port bestial aprop de Cal Txupi), Pradell és el port més dur de Catalunya sense cap dubte. Les rampes que ens esparavem si ens desviàvem no baixan en 3 Km del 19%. Decidim finalment tirar avall en direcció Guardiola crec que acertadament. Arribem a Guardiola després d'un descens llarg i en algun punt perillós per les grans velocitats que s'asoleixen en alguns moments i apa, a buscar terraseta pel merescut esmorzar.
El merescut esmorzar

Esmorzem a una terrasseta on s'esta de nassos i, practicaments sense haver pogut pair l'esmorzar i per variar sense planejar absolutament res, prenem el desviament cap a Malanyeu. Aquest,  per a mi, ha estat el port més maco en quant a paisatge. La carretera discorre serpentejant primer per una magnifica vall molt tupida i verda per ficar-se després en un magnific bosc d'abets que, malgrat estar al pic de l'estiu, dona una frescor i un verd que impressionan. M'escapo només començar el port i sense adonar-me. Les sensacions que tinc son magnifiques i tot i que les rampes son d'un percentatge dur (12-13%) pujo perfectament amb el pinyó de 23 dents engranat. Algú em crida que on vaig i això fa que em repensi si tirar o esperar al grup. Finalment decideixo baixar el ritme i esperar al grup que més o menys ve unit darrera. Un cop m'uneixo al grup veig que en Javi, seguint el seu recital del dia, apuja el ritme. Dubto de si entrar al drap, però em sento bé i tinc ganes així que li agafo roda. Crec que puc pujar encara més el ritme pel que l'avanço i aplico el meu ritme cansino fins dalt amb el Javi enganxat com una paparra a la meva roda (aprenen ràpid del Zizañero aquests Colombianos...) Arribem dalt del port de Malanyeu on ens espera un petit pla amb uns magnífics prats verds que conviden a estirar-se a fer una vacaineta i llençar el velocipedo muntanya abaix.

Sense tenir temps d'analitzar la curta baixada cap al poble de la Nou, ja ens trobem enllaçats amb la ctra que al mati havíem fet a l'inrevés. Superem els 3 km de pujada que hi han després de passar lo poble de la Nou i arribem a una zona de prats i bosc que també convida a gaudir del paisatge i a pasar del velocipedo dels collons. Aquest petit repetxo s'ha pujat d'una forma molt anàrquica i desordenada i això provocarà que, aprofitant el tremendu despiste, els aprendices de Zizañero ho aprofitin i es llencin , primer en pla i després baixant, en una escapada que pot se mortal de necessitat.

La baixada de la Nou es perillossisima i no convida a fer l'animal així que jo i el grup que ha quedat despenjat dels escapats (Manolo, Javi, Alfredo, Abel i no recordo si algú més). Arribem abaix i trobem a faltar a en Pep. Donem l'ordre al Zizañero de que s'aturi. En Zizañero està nervi perquè els seus aprendices s'han escapat i li poden robar l'ultim port, el que després veurem que ha estat preparant durant tot el mati no donant un pal a l'aigua i arribant despenjat dels primers en tots els demés ports. Tot i això el fem aturar (tampoc hagués anat enlloc donat que la pujada cap a Berga és per rodadors i el vent que dona de cara és molt fort). Un cop recuperem al Pep, en Txupi inicia el que serà el ritme de caça dels escapats. Comença ell tirant fortissim i entrem al relleu en Josep Maria i jo. Anem tant forts que arribem a Berga en un plis i amb algun membre despenjat novament. El vent segueix bufant de cara fort i la pujada tendida és d'aquelles especials per a mi i, donat que em segueixo trobant molt bé, poso el plat i faig els 3 km que resten fins al desviament de Rasos a lo que em dona el cos. Els que em quedat en aquest grup de persecució hem recuperat moltissim tros als escapats traicioners, de fet ja podem veure a alguns una mica més endavant.
El punyetero pas dels lladres

Iniciem el port de Rasos, ens queden 12 km de pujada amb 3 descansillos. Fa una setmana vaig pujar amb el Txupi aquest mateix port a un ritme molt alt i amb unes sensacions bonissimes. El cos de moment em segueix responent i demanant canya així que no m'ho penso i li dic al Txupi que m'ajudi, que entre les dos podem agafar a tots els escapats traicioners. En Josep Maria, que fins a la Font Freda ens acompanyava en la cacera, decideix afluixar i ens deixa sols al Txupi i a mi. Seguim pujant a molt bon ritme. Em sento comodissim pujant amb el Txupi, és ell que va marcant el ritme (crec que és just, ell és un bon escalador i jo l'he portat des-de Berga fins al creuament de Rasos). El binomi semble perfecte, ens entenem molt bé. Agafem al Manolo, poc després passem al Alfredo i després passem a l'Abel. Tot semble que va bé, ja tenim en el punt de mira al Javi. Passem el Camping de la Font Freda on hi ha una recta que tot i que no te molta pendent, psicologicament fa mal i s'enganxa moltissim. Començo a notar que em costa seguir el ritme que em marca el Txupi així que li dic que no tingui pietat de mi i que marxi a la caça d'en Javi, que jo intentaré recuperar en el primer descansillo. El Txupi em deixa. No se si pel fet de quedar-me sol, per l'esforç amb el plat a Berga, per no portar el desarrollo adequat (una etapa de quasi 3.500 metres de desnivell amb un pinyó de 26 i un plat de 38 per a un gordo peludo com jo és arriscar-se molt, però no tenia més pinyons a les rodes noves) o perquè no he menjat correctament (només portava una barreta que ja m'havia menjat feia estona, greu errada en una etapa com aquesta). Començo a venir-me cada cop més avall i ha anar més xungo. Penso que he d'arrivar al descansillo i aprofitar-lo per recuperar una mica. A dures penes arribo al descansillo que hi ha abans del Pas dels Lladres i, burro de mi, encontes d'aprofitar per descansar m'animo, poso el plat i em foto a tirar com un cabró. Quan arribo a la dura rampa del Pas dels Lladres que hi ha després del descansillo, ja m'adono que la he cagat vilment i que, si em restava alguna miquetona de força, amb la tonteria de no aprofitar el descansillo la hi perdut tota. Que hi farem... em resigno i amb el 26 posat i amb una pedalada totalment clavada segueixo cap a dalt. Abans d'arribar al refugi em passa l'Abel (xapo per l'Abel que com he dit abans és d'admirar) i poc després el Ziza (això si que m'acaba de rematar, el cabró sempre em guanya pujant, es una creu!!!. jajajajaja). Ara si que ja no hi ha res a fer així que paro a la font que hi ha al refugi, agafo aigua i encaro els últims 800 metres d'acensió resignat i admetent que un cop més que la he cagat i que, com sempre hem dit, d'aquesta penya no et pots refiar de ningú.
Cim de Rasos

Amb un fred de tardor, ens llencem muntanya avall ja pensant en el dinar. En Txupi ens ha reservat lloc en un restaurant on dinarem de conya i amb quantitat per només 14 euros. L'unic, el grup de dones cridaneres que teníem al costat que ens han donat el menjar amb els punyeteros crits.

Aquest és el meu relat. Segurament una mica exagerat i segurament amb alguna incorrecció i errada pel que fa a la descripció dels ordres d'arrivada als ports i tot això. Demano disculpes per avançat als possibles afectats. Està clar que l'objectiu de la sortida no te res a veure amb tot el que explico aquí, però també queda clar que a tots ens agrada l'esport i, uns més que altres, tots venim del mon de la competició i de les curses ciclistes, així que m'he permès donar-li al relat un aire de cursa per a fer'ho més distret. Si no us grada, a la propera crònica us foto un rollo dels meus en relació al paisatge, pobles i aspectes culturals dels llocs per on passem. Aclarit això, penso que  l'objectiu de la sortida s'ha aconseguit, inclús superat: hem visitat al nostre bon amic Txupi, hem passat un magnific dia de ciclisme i hem rodat pels magnífics paisatges que ens dona el nostre meravellós i molt sovint poc valorat país.

Les dades del Garmin:

Ara, a preparar la clàssica d'octubre, que ja la tenim aquí!!


11 comentaris:

  1. Bona megacrónica Angel, t l'has currat. Si puc tb intentare fer la de Octubre. Ens veiem aviat companys.

    ResponElimina
  2. Muy buena crónica Angel!!!!!Y buen relato. Lo mejor de todo el día que pasamos, fué super divertido!!!! Como dice el Marc, haber si nos podemos juntar toda la peña en la Gran Clásica de Octubre. Lo pasaremos bien!!
    Saludos.
    Alfredo.

    ResponElimina
  3. Chapeau!!!, "Bucles".Molt maca la cronica.

    ResponElimina
  4. Pues yo creo que con ese tipo de crónicas lo que estamos fomentando es el mal rollo, seguimos siendo una peña de picaos. Os recuerdo que es el motivo por el cual algunos componentes dejan de venir.
    Ejemplo: Era más importante dar caza al grupo que esperar a Moragas, en una bajada que se las traia... si eso es compañerismo y buen rollo.

    ResponElimina
  5. Parrita no digo que no tengas una parte de razón, sobre todo en que muchas veces somos una penya de picaos y eso amarga (nos amarga) la vida a muchos en algunas salidas, pero sinceramente creo que en lo que respecta a esta salida, y en cuanto a la crónica de l'Angel no tienes razón.

    Los que quisimos marcamos desde el principio el ritmo que quisimos en cada puerto, y se esperó a todos. Un poco ya se sabía que en el último, Rasos, iba a ser maricón el último, pero era el último y si no podías te dabas la vuelta y listo. Y no es cierto que no se esperara a Pep, se paró, se esperó a que llegara, y precisamente Angel uno de ellos. Que hubo gente que iba a llegar primero en todos los puertos, seguro que sí, pero esto es inevitable en un grupo de 14, pero no es menos cierto que cada cual fue a su aire. Que Angel ha querido darle un aire de cursa a la crónica, pues me parece lícito, si le apetecía, y además ese día tenía motivación para vaciarse...,

    A mí personalmente me encantó la salida, disfruté de la mayor parte del recorrido, paisaje, pedaleo, compañía, y cuando dejé de disfrutar fue por mi culpa, porqué me salió la vena competitiva y me pasé de la raya, y de eso no puedo culpar a nadie, salvo a mí.

    ResponElimina
  6. Parrita lo siento mucho pero no estoy deacuerdo contigo,pienso y es mi opinion que aunque si es verdad eso de que somos "una colla de picaos", yo que he tenido la suerte o la mala suerte de salir con alguna otra peña, lo que pasa en la nuestra pasa en todas en mas o menos medida.Eso que dices del moragas yo creo si no estoy equivocado esperamos justo acabar la bajada de la nou angel,bene,tu,marc y yo, y un poco mas adelante david y jm.
    Y de lo otro que dices que hay gente que dejan de venir por ello yo creo y vuelve a ser mi opinon que hay mas gente que deja de venir por que no pueden estar entre los primeros que gente que deja de venir por no aguantar el ritmo de los ultimos.
    Ya por ultimo entiendo que el tipo de cronica "modo carrera" pueda gustar o no como cualquier otra.
    Por ultimo decir que yo personalmente disfrute mucho de la salida del recorrido(habia una parte que no conocia)de los compis(no habia salido con la peña este año)etc.un saludo pa todos.
    Parrita ya sabes que si quieres hacer algun km por aqui arriba no tienes mas que decirlo.salud.

    ResponElimina
  7. No digo que Sr Angel no hiciera una buena crónica , entretenida incluso. Pero creo que si tomamos esa costumbre cuando es una salida colectiva(que también he leído algún domingo)estaremos fomentando más piques:
    1.- Una crónica de grupo deberíamos escribirla en 3º persona.
    2.- Intentar ser imparcial con todos los componentes (no dejándonos llevar por la afinidad con unos y otros). Esto es humano, pero como es escrito nos queda la posibilidad de corregir.
    3.- No debemos reseñar ni puestos ni puntos ni tiempos, eso fomenta "chuparruedas" a todos nos gusta salir buen parados en la crónica, pues.

    Es que si es así decirme como va a ir la puntuación de la montaña, donde van a estar las metas volantes y la bonificación de segundos en la clásica de Octubre... y este es un pensaminto que no me nace solo a mi, porque esto es lo que estamos creando.
    Estoy de acuerdo Bene que el último puerto iba a ser marica el último (por cierto fué Marquitos, jaja)y que coño es lo bonito pero si luego de damos tanta importancia el resto del día son todo especuladores.
    En fin sin ánimo de ofender a nadie (y menos al Sr. Angel, que al fin y al cabo fue el único que se curro y perdió tiempo en escribir un día de ciclismo que pasamos en grande). No se si he sido capaz de expresar mi tristeza por cosas que hacemos en la penya (que antes no pasaban, o no tanto).
    Un saludo y Txupi en septiembre 14 ó 15 tengo fiesta a ver si organizamos algo por ahí arriba y nos juntamos unos pocos. (que hay que coger forma para la de Octubre... ja).

    ResponElimina
  8. a mi me a encantado tanto la cronica como la salida,posiblemente el dia que mas he sufrido y disfrutado! es cierto que no siempre llueve agusto de todos pero ya sabemos que el ciclismo es sufridor y a todos nos gusta tener nuestro minuto de gloria ,los que pueden subiendo los que no bajando y si no en un sprint..je je .pienso que el compañerismo en la peña existe y el pique tambien y no tiene nada de malo,en mi opinion tendriamos que haber ido cojiditos de la mano hasta los ultimos 100 metros pero que se le va hacer..jeje en conclusion pienso que fue un exito ! y espero que se repita pronto,un saludo para todos.

    ResponElimina
  9. Yo sólo tenía un objetivo , el Sr . Parrita , y se cumplió con creces .
    Que por cierto me debe una .....

    ResponElimina
  10. David tu lo mejor que puedes hacer el año que viene es seguir con la pinarello clasica asi ya tienes escusa como el sabado pasao, que si pesa 3 kl mas, que si pierdo 3sg por km etc...
    Otra cosa la semana que viene es posible que hagamos una salidita ,entre semana,los chicos solvin,txupi y quien quiera apuntarse,tu deberias venir para preparar la clasica de octubre.salud

    ResponElimina
  11. Allí estaré para dar guerra .

    ResponElimina

Els comentaris anònims s'anularan inmediatament