dimarts, 5 de juliol de 2011

CRÒNICA D'UN GRAN DISGUST. L'ODISEA D'EN BUCLES

Una de les il.lusions que sempre havía tingut era la de poder fer algun dia la mítica Marmotte. Però, ja sigui perque uns anys no he estat en la forma que jo considero adequada per acometre un repte així, ja sigui per temes econòmics o ja sigui per motivació, han anat pasant els anys i amb els 44 tacos que tinc encara no hi havia anat. 

Aquest any, tot i no saver si arribaria en forma, vaig decidir no deixar pasar més temps i vaig apuntar-me sense pensarm'ho. Tot just d'apuntar-me ja vaig començar a mentalitzar-me per a procurar pendrem'ho en serio i fer una bona preparació, malgrat el poc temps que tinc per entrenar degut a la feina. 

Arribat el dia clau i tot i que la meva intenció és la de anar a fer la cursa d'una forma totalment ludica i festiva, puc estar content de que el meu estat de forma fisica és realment bó. Tinc molt bones sensacions. Les proves amb el gran Txupi per la seva zona "globul vermell", els durs entrenos pel Montseny amb l'amic Oscar i per supossat la gran pre-temporada amb el meu super compi Bene i les baralles amb els meus compis de la PC Marto han esta claus per ha arribar al dia clau en un esta de forma envejable.

Semblaba que tot era perfecte i així em vaig plantar a l'Alpe d'Huez. Pero la perfecció no existeix, menys en aquest punyetero esport, i toto just sortir de l'hotel i de camí cap a la linea de sortida, baixant l’Alpe d’Huez, vaig punxar la roda davantera. Per sort, a la sortida, estaven els de Mavic i molt amablement i GRATIS!!! m’ho van reparar. Però merda, ja només em quedava un sol recanvi, pel que tant sols podia punxar un cop més. La desgràcia va ser que després de coronar el Glandon, tot just havent baixat els quasi 4 primers km vaig punxar.

 Els companys no portaven recanvi per la llanta Zipp de perfil ample així que, després d’esperar una estona preguntant amb el meu francès macarrònic i sense èxit a tot deu que anava passant si portava recanvi , vaig optar per retornar al coll de Glandon i demanar ajuda. Una hora a peu ctra. amunt, companys!!! (semblaba el dia de la pujada a Capolat. jajajajajaja) Les cales em van quedar inservibles. Dalt del coll estaven els de Mavic, però tampoc tenien càmera amb vàlvula de 80, ni parxes (no se com coi es diu en francès parxe i feina vaig tenir per a que m’entenguesin que volia un puto parxe). El cas és que al final els organitzadors d’un equip Suís es van apiadar de mi i es van oferir per baixar-me en cotxe fins a Bourg d’Osians. Un cop allà, un paio d'un lloguer de bicis, previ polvo econòmic de 40 Euracos, em va reparar la roda i vaig decidir fer el recorregut a l’inrevés fins a retrobar-me amb els meus compis. 

La pujada al Galibier per la banda de Bourg d’Osians és una merda: a petar de cotxes, túnels perillosos, ctra. trencada i molt molt llarg i pestós (crec que son uns 40 Km de pujada) . Asobre, havia d’anar molt en compte perquè baixaven grups de ciclistes constantment i els cotxes que venien darrera meu feien virgueries per avançar-me i no donar-se de cara amb els que venien de front o amb els grups d ciclistes que també venien de front i que hem miraven amb cara estranya al veurem circular a l'inrevés amb el dorsal encara possat a la bici. Amb la mala sort que porto avui tipus José Velez encara provocaré un accident, vaig pensar. Entre tot això, que feia un vent horrible, que queia un sol de justícia, que tampoc estava de molt bon humor i que s’estaba fent molt tard i no volia arribar a l’Alpe a les 8 de nit, al final vaig decidir donar-me la volta tot just quan em faltaven uns 10 Km aprox per coronar el Galibier.

Vaig arribar a peu d’Alpe d’Huez i allà em vaig trobar a companys amb seriosos problemes físic-mentals baixant de la bici i pujant a la furgo que el Torradet havía deixat abaix. Vaig animar a la Super Rosi  per a que es fiqués a roda meua i xino xano anés fent amb mi i així pogués acabar la cursa, però tot i que ho va provar, al final la temptació de la furgo va poder més i em va deixar sol com un mussol. A partir d’aquí em va sortir una ràbia acumulada i vaig pujar l’Alpe d’Huez com una moto. No em va avançar absolutament ningú i jo no vaig parar de passar gent, alguns molt perjus. 

Al final, tot i que fora de cursa, putejat i amb un disgust enorme, vaig fer un desnivell similar al de la cursa. Per intentar auto animar-me em dic a mi mateix que tant sols em va faltar coronar la part final del Galibier. No es lo mateix, però bue… qui no es conforma es perque no vol i que coi, em serveix de calmant.

És una cursa que et recomano molt de fer a tothom. Crec que tot ciclista l’ha de fer un cop a la vida. Apart de la duresa, l’espectacularitat del recorregut, els paisatges brutals, etc l’ambient és magnific. Gens semblat a la merda de la Quebrantahuesos, on una bona colla dels que participa son globeros estressats vinguts a més que es pensen que son Contador es juguen la vida i posen en perill la teva per després fer el puto cerilla a les primeres rampes de Somport. A sobre, veus que una bona part dels que van davant son profesionals o semi prof sospitosos d'utilitzar benzina extra i que venen a intentar fer curriculum tot fardant de guanyar a una colla d’aficionats en una cursa de poble que no és ni cursa. Que vagin a les seves carreres o que no disputin, coi!!!! A la Marmotte ningú surt com un boig fotente cops de colze a la sortida. Si, l’ambient també te un punt de competitivitat però ningú perd de vista el que és: un puto aficionadillo.

S'ha de tornar!!!










6 comentaris:

  1. Angel anins, saps que ho haguessis fet molt be, pero sempre no es pot fer el que un vol, hi han masses coses de les que depenen per a fer les coses, la forma i sobretot la sort que es pot tenir respecte les punxades o problemes varis.
    Jo tambe tinc un mal regust, creia poder-ho fer molt millor i no vaig poder, aixi que si tot va be l'any que be tornare, espero que tots vosaltres també.

    ResponElimina
  2. Angel ja ho vem parlar que l'any que vinent et treuràs la espinita amb majuscules no tinguis capa dubte, no hi pensis més només quedat amb el bons moments del cap de setmana que vem passar. ANIMS¡¡¡¡¡¡¡¡

    ResponElimina
  3. Merci compis!!! El disgust va ser fort, però ja ha pasat i al final el que queda és lo realment important: els amics, el fantàstic finde, les bicis, les muntanyes, la experiència...

    ResponElimina
  4. Cap problema Angel, estic convençut de que haguessis acabat superbé...però jo crec que encara som joves per poder fer reptes com aquest i més, així doncs un altre any serà i a mi m'agradaria estar per poder compartir aquesta magnifica marxa.

    Joan

    ResponElimina
  5. Sòc el Xavi, Angel ets un puto crack!!!!!!!L'any vinent tornarém, no en tinguis cap dubte!!!!!
    Sempre hi ha una segona oportunitat, molts anims, i ara a fer un gran recorregut per la clàsica de octubre
    Xavi

    ResponElimina
  6. Qué puc dir-te nano!, la veritat és que t'ho has currat per arribar be, i el que t'ha passat és una petita putada. Però si t'ha agradat és una motivació extraordinària per l'any que ve. Jo no puc dir que t'acompanyarè, que igual si, però també pot ser que no. Jo vaig disfrutar com sempre una part important de la marxa, però al final se'm va fer massa llarga. Per mi es la millor que he fet, però fer 1500 km per mi és massa. Altre cosa seria passar uns dies de vacances i aprofitar-lo.

    ResponElimina

Els comentaris anònims s'anularan inmediatament