dimarts, 7 de juliol de 2015

SUBCAMPIÓ D'ESPANYA D'ULTRAMARATHO A LA PEDALS DE FOC

Res més donar-se la sortida ja he percebut que el gran ciclista i el meu principal rival, Joan Campà Martell estava "on fire", anava molt molt fi, fàcil, motivadíssim i segur del seu gran potencial (l'alta muntanya és el seu territori, no en va viu a Martinet i va ser Olimpic, un Jornet de la BTT). Tenia clar que, tret que li sorgís algun contratemps, anava a ser difícil, per no dir que impossible, plantar-li cara. Però no em desanimo, les meves cames també van fàcils i la meva motivació i ganes estan a tope. Això si, crec que el millor és canviar d'estratègia i just després de passar el túnel de Vielha, decideixo aixecar el peu i deixar el grup que comendem la cursa, format per uns 20 ciclistes d'altíssim nivell: Brandan Marquez (guanyador final), Guillem Muñoz, Joseba Albizu Lizaso, Roger Argelaguer, Joan Campa, Ramon Carreras, Llibert Mill, Juan Pedro Trujillo, Santi Francàs... i algun més que ara no em ve al cap. No veig cap altre rival "viejuno" així que, com avui Campà juga en una altra divisió, la meva estratègia es basarà en intentar conservar el segon lloc en M40 i intentar guanyar en la meva categoria de viejuno.

En el grup perseguidor està el meu bon amic i un gran mestre en això dels ultramaratones, el super exmerimentat, gran ciclista i millor persona, Jordi Prieto Sanchez, àlies Jordi Deere. Perfecte, penso: Grup d'uns 10 tios experimentats que no em portaran collat. A més, Jordi en aquest tipus de carreres és un valor segur i la seva gran experiència, un plus, una garantia de seguretat i d'arribar sencer a meta; coneix els ritmes, coneix el recorregut, temps de pas, etc

Vaig molt còmode però per al meu gust una mica lent i, veient que un grupet tirat per Gerard Arenós s'avança al segon port, prenc la segurament errònia decisió de deixar al Jordi. El ritme no és alt però si constant i lleuger. Van caient els km i coronem el segon port de la jornada gairebé sense adonar-nos. Després d'una badada, agafem la primera i preciosa trialera del dia que discorre per un bosc alpí i descendeix en una ziga zaga entre avets per un sender d'aquells que es deixen fer i que tant ens agraden als bikers. Tot va perfecte fins que en Gerard em diu: has punxat, Àngel. Joderrrrr, no pot ser !!! Líquid del millor del mercat, inflat una mica més del que és habitual per si de cas ... però res, amb aquest pneumàtic tinc la negra. M'aturo sense posar-me nervi a reparar. Passa en Jordi i m'ofereix la seva ajuda, cosa que nego dient-li que faci la seva carrera. Reparo relativament ràpid i continuo. Calculo que hauré perdut uns 10 minuts. Res que no es pugui solucionar. L'important és que davant no tinc cap rival de la meva categoria.

Entrem al famós i dur camí de l'aigua. Ja fa una estoneta que noto q vaig baix de pressió. Ara és Fran Tejada qui, després d'haver-me donat caça a la trialera, m'avisa que torno a anar punxat. Em cago en la... del pneumàtic. Pel meu cap comença a circular a la ratlladura de l'abandó, el nefast record del viscut a Terol amb el punyeter pneumàtic fa 15 dies. Sembla que m'hagin fet vudú: després d'aquestes 3 punxades a Terol, ara això. Mala sort? No, no crec en la mala sort. Senzillament un nefast pneumàtic (confirmat després per Campà, al que li va passar el mateix amb aquest mateix pneumàtic i va acabar llençant a les escombreries, cosa que jo també faré).

Em poso a reparar i amb els nervis trenco la bomba d'inflar. Em cago en la llet!!! Ara em toca reparar la bomba també Jajajajaja Per sort, puc reparar la bomba i la roda, però he perdut molt de temps, uns 20 minuts, que sumats als d'abans ja són un temps insalvable. El meu objectiu d'emportar-me el campionat d'Espanya s'esfuma cada vegada més.
Però bé, tot i que desmotivat, em dic: has vingut aquí a gaudir així que continua en mode cicloturista i oblida't de pensar en l'aspecte competitiu. Em pujo a la bici i, de manera cicloturista, res de res. La manera "persecució suïcida" s'apodera de mi i, ansiós i passant a un munt de gent pujo el port asfaltat de després del cami l'Aigua.
Arribo a un control i em donen referències. Com veig que els de davant ja estan a una distància insuperable, decideixo aixecar el peu ja que, si segueixo en "mode persecució suïcida", l'únic que aconseguiré és rebentar.
Segueixo a un ritme més calmat, però tot i així vaig passant gent. Això em dóna ànims i torno a sentir que malgrat tot, segueixo en carrera i el millor de tot, estic gaudint i tinc molt bones sensacions.

Arribo a peu de Triador, els deixo la bici a la bona gent de Terrabike, mecànics oficials de la cursa Me la deixen nova i em donen una càmera  ja que les he gastat totes. Menjo bé, sense relativa pressa, amb la tranquil·litat que dóna no portar cap pressió. Vaig segon de la meva categoria, al tercer el tinc lluny i els de davant ja són impossibles d'atrapar. Així aniré gestionant la carrera, i asobre ben acompanyat d'un simpàtic compi Anglès amb el que entro en un divertit joc: pujant li trec molt i ell baixant em treu a mi encara més i cada vegada que ens creuem, ens dóna per descollonar-nos (Humor Britanic). El paio baixa com un sonat i a  l'última baixada de Pla de Beret a meta, em treu 10 minuts. Aquesta és la part que més he patit de la cursa. El meu hombro tocat i carregat, el cansament i el dolor en les mans m'impedeixen controlar bé la bici, frenar i baixar amb seguretat en una baixada rapidíssima i molt perillosa.

Al final entro a meta amb un discret temps de 12 h 20' Un temps molt allunyat del que a priori tenia previst. Però bé, em porto la gran satisfacció de veure al meu compi Jordi rebentar el crono, haver passat un gran dia de BTT al límit, arribar amb la sensació d'estar molt sencer i, com no, amb la satisfacció de ser el SUB CAMPIÓ D'ESPANYA de Ultramarató. Que, ostres, per a un globerillo avançat com jo és una algo molt gran i sona molt bé .


Potser quedi cursi, però que coi, he de dir-ho, és de rebut donar les gràcies a la Georgina, que sempre m'ha donat suport i aguanta cada any les meves llargues temporades d'entrenaments i ànsies. 

I com no, agrair a tots els meus esponsors, amics i a la gent de la meva confiança l'ajuda i els "mimos" que sempre m'han donat. Gràcies de cor a l'Alex Mora a l'Alexander, a AMBikes, a Enjoy-motors , a Zerorh + Eyewear, a Ferromolins, a Berria BIKE, a Luck Cycling, a Espaibici, a Ciberperfil Puntcom. Com no, gràcies a tots els companys de la PC MARTORELL amb els que, ni que ara sigui més de tant en tant, és per a mi molt necesari per a deconectar de la presió de les curses i amb quii és tot un luxe rodar  Gràcies també als mega cracks i  compis d'entrenament Diego Fernandez, Jordi Prieto i molt especialment a un dels responsables d'haver-me convertit en un globerillo avançat i de fer-me creure que puc pujar al pòdium, el gran capo Javier Salamero.

I com no, no voldria oblidar felicitar a en Joan Campà per la seva merescudisima victoria. Moltes Felicitats Joan, vas Fer una cursa extraordinària, fora de sèrie, indiscutible 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris anònims s'anularan inmediatament