Classica de estiu 2012

Finalment ens reunim 11 ciclistes i un gordo pelut en hores molt baixes, osigui jo. La intenció es fer un recorregut pels magnífics paisatges del Berguedà i Ripollès i com no, gaudir d'un magnific dia entre companys practicant el nostre esport. Inicialment en Xavi va plantejar fer una variant a la ruta que varem fer l'any anterior,  però donat que repetíem bastant el recorregut vaig suggerir-li al Xavi fer unes petites variacions marca de la casa  "Bucles". Dit i fet, en Xavi, rutero donde los haya, no va dubtar ni un moment i em va dir que el plantejament era collonut. Tot i saber que el
meu estat de forma dista molt de lo normal o habitual en mi i que estic bastant ficat dins del pou, no vaig dubtar en plantejar una volta  molt exigent. La volta constava de 4 ascensions, 2 de elles de primera categoria, Montgrony i Collada Sobirana i una altre de categoria Especial, Coll de Pal. Entre mig també pujarem el Coll de Merolla que tot i ser FÀCIL, també suma. 


Iniciem el recorregut a Guardiola de Berguedà. Com he dit abans, som 11 ciclistes i un coix: Abel, Cañizares, José, amic del José, Popeye, Camarero, Ziza, Xavi, Tete, Javi, Pedro i el coix, Bucles. Com sempre, els primers km tot i anar picant amunt en direcció a la Pobla de Lillet, son de rises, de comentaris arrel de la porra que dies enrere es va organitzar i que semble que a alguns els hi crea tanta pressió que fins i tot no s'atreveixen a venir. Sota el meu punt de vista, el fet d'organitzar una porra no crea cap mena de el que últimament alguns han anomenat "fomentar el pique". Sencillament es tracta de donar un al.licient 
més a la sortida. Ademés, està comprovat que quan es fa una porra, la gent corra molt menys durant tota
la sortida ja que es reserven pel port que puntua. I si no que li diguin a en Javi i ami, que vem ser els únics que vem tirar (jo el que em deixaba el Javi). Tots el demés cabroncetes, ben amagats per després donar'ho tot a Coll de Pal (a mi em van oferir una vspino amb sidecar i no vaig dubtar en pujar'hi ràpidament al sidecar conduit per l'amic Abel)

Les primeres rampes del Coll de Merolla son molt suaus i no és fins a que no passem el creuament que per una fantàstica carretera-pista de muntanya porta, per una dura pujada plena de tobogans asesinos cap a Sant Jaume de Frontanyà, maquisim poble i meravellosos paisatges d'un verd intens que per moments ens transporten a climes més centre Europeus i alpins. Prats d'un verd intens i boscos tupits d'alta muntanya. Us recomano a tots explorar la zona amb la gorda o bé fent una bona excursió a poteta.

La carretera va pujant sense sobresalts. Només, després de passar un pont que creua un bonic barranc, s'inicien els km finals de l'ascensió que son algo més exigents. Una grupeta formada per 4 ciclistes: L'amic del José (un paio ben definit i que després veurem que de globero no en te ni un pel), Ziza, Javi, Camarero i un gordo pelut, osigui jo. Ens avancem bastant i agafem una ventatja considerable. Decideixo provar-me una mica i augmento paulatinament el ritme. Anem còmodes però el ritme es va accelerant per moments. De moment, ni en Javi ni en Ziza m'han ensenyat roda i em deixen fer. L'amic del José no el conec i entenc que, sent nou al galliner, no intentarà fer cap animalada així que d'ell no em preocupo. El Jordi..., que dir del caza Kom aquest que ja no sapigui tothom. Malgrat va començar la temporada més alt de pes que jo, que ja es dir, el paio en pocs mesos s'ha posat les piles i a tancat la boca. En Jordi a demostrat una progressió  i últimament ja es pot contar a tots els saraus (de fet, jo ja no explico masses saraus perquè a mi últimament no em conviden) . No  deixarem de vigilar a en Jordi per si de cas... 
En Javi entra al relleu. Mierda, ja hem begut oli!!! Però no, les cames funcionen i aguanto millor del que em pensava. Els demés també. Encara estem tots fresquitus. Ara si que el ritme es molt fort. En Javi, demostrant que està fortissim, ens imposa un bon rapapolvo que afortunadment acabarà ràpid donat que coronem Merolla. Passem el coll tots junts i ens tirem carretera abaix a buscar la fantàstica i durilla carreterona que s'enfila al Santuari del Montgrony.

Esperem a la resta del grup en el creuament. Poc a poc van arribant tots, fins i tot en Pedro que semble que avui si que gaudirà d'una bona excursió. Iniciem la pujada i tothom em pregunta per la pujada: Quan comença lo dur? Quin percentatge? Quants km?...
Sens enganyar vaig desvelant els secrets d'una pujada que estranyament no coneix ningú, ni tant sols el megabrevetero, si aquell paio que ha perdut la capacitat de caminar i només sap pedalar... Si home, en Xavi!!! La pujada es dura, però el tram més dur no comença fins que no s'arriba al desviament de la carretera que després agafarem i que porta cap a Castellar de Nug i la que puja vertical met durant uns 3,5 km cap a el santuari del Montgrony.
Agafem el creuament tots en grupeta . La pujada s'ha fet a un ritme decent i més o menys tots hem aguantat i  així arribem dalt.

Arrivem