diumenge, 15 d’abril de 2012

ETAPA 7: ZIZA MARCA LA PAUTA, AMB PERMIS DEL 2 XAVIS I MALGRAT LES ERRADES DE JUVENIL

Durant uns quants anys he estat dissenyant o ajudant a dissenyar les rutes BTT o les etapes de la PC; durant anys he tingut al costat de casa les carreteres que avui hem recorregut. Pensava que era un bon dissenyador d'etapes. Avui he comprovat que no.
 Te collons que mai hagués pensat en dissenyar aquest recorregut o un recorregut similar. Aquesta etapa 7 , a priori fàcil de dissenyar donat lo proper de les ctres, és d'aquells recorreguts que només poden dissenyar els verdaders brebeveteros-ruteros d'aquest esport. Gent que ja ha perdut l'habilitat per caminar i que només sap moures en bici, gent que dia a dia busquen i es recorren cada pam de tros asfaltat i comproven si aquest te sortida, a risc de trobar-se una encerrona o el que es pitjor, un carreró sense sortida o que acava en una pista forestal (en aquest cas, aquest tipus d'especimens tampoc tenen gaires problemes per seguir sobre les pedres si l'objectiu es fer un KOM!!!). Aquesta gent va darrere de les màquines apisonadores i li preguntan a l'operari fins on asfaltan i quan asfaltaran una altra zona (eh, Txupi??). Per fortuna la PC Marto conta amb el que potser és un dels número 1 d'aquest tipus de breveteru-ruteru-rastrejador d'asfalt-puja colls infatigable, el Sr. Torradet alies Xavi!! L'unic membre de la PC capaç d'acabar amb un gran teps la Paris Brest París. Casi na... Txupi, lo siento, pero este tío ya te supera.
El recorregut d'avui és un d'aquells recorreguts que a la PC deixen marca, ja sigui en positiu o en negatiu. És d'aquells recorreguts que malgrat no agradar a una part de la gent de la PC, al final, un cop has arribat a Marto i estàs fent la cervessetaa, sempre dona a comentar, a fanfarronajar una mica, a parlar de lo xungos que hem estat... Com m'agraden aquest moments!!!



El Cañi: Jo crec que aquest paio porta alguna de cap. El veig molt calculador i reservat. Crec que te cartes amagades

Donat que el recorregut passa per Pallejà, avui tinc la ventatja de poder llevar-me una mica més d'hora i esperar a que passin per aquí. Veig que avui el pilot no és tant numerós com a les ultimes jornades. Conto uns 20 ciclistes i malgrat que no i som tots, crec que més o menys totes els vagoncitos (davanter, mitja i retaguardia) porten algun dels seua representats. Això avui promet. Ademés veig que també tenim al Profe que, per variar, va cridant gas davant del pilot amb la companyia de l'Abel, Javi, Alfredo i Vampiro. Jo, que estava tranquilament esperant al pilot, quasi no reacciono i em resulta impossible enganxar-me a aquest grup d'escapats (tampoc em ve de gust, la veritat). Espero al pilot pensant que vindrà una mica més tranquil i merda, feina tinc per enganxar els 40 Km/h que portaven els putes. Em poso a cua del pilot i li pregunto al Pep que perquè corren tant. La resposta és: espavila que ens tallem. Quin estres, joer!! I la xerradeta? I les salutacions? Coi, ja no es respecten ni als membres del consejo de ancianos. Abans hi havia respecte i protocol: el pilot s'aturava, feia la salutació que manava aquest protocol, et cedien una roda amablement i hi havia una estona del fals i interessat peloteo ja típic i famós al nostre grup: Que fi que et veig, quines cames fibrades, mai t'havia vist així, ets un màquina, et, etc. Sr Gran Gurú: mai m'he cregut res... Absolutament res!!

t
Pepo: Encara li falta una mica de puteria. Haurem de pagar-li una estada a la casa de colònies del Ziza (ojo, si t'apuntes et fan novatada). Gran pujada a Begues, si senyor. En Carlos, a la dreta, em recorda a l'anunci: La fuerza sin control... ;-)

Arribem al desviament de Torrelles de Llobregat. El pilot ja comença a ordenar-se. Els Galls van posant-se davant. Escapats, ja sense posibilitats d'atrapar-los, van el Profe, l'Abel, el Javi , Manolo i l'Alfredo. Crec que quasi ningú, apart del "brevetero feliç" , coneix la trampa que ens espera. Tot just arribem a Torrelles, donem la volta a la rotonda i enfilem unes primeres rampes en direcció a Catalunya en Miniatura. Aquestes primeres rampes son portables, però a mesura que anem avançant la carretera es va empinant i el grup es va trencant en mil troços. Davant quedem en Xavi, en David, El Ziza i el Bucles i coronem pujant a un ritme per a mi incòmode posat pel Ziza, que amb una facilitat assombrosa afronta la part més dura de la pujada. També he vist finíssim al Xavi, que va amb molta cadència, com sempre. En David i el Bucles pugen algo més clavadets, sobretot el Bucles. Al final coronem tots junts. Adalt ens esperen els escapats; semble ser (no és oficial) que el Profe s'ha emportat la volata (haurem de consultar a Radio Volta). Esperem a la resta del grup que ve trencat en varis troços i enfilem la revirada i llarga baixada en direcció Sta. Coloma de Cervelló, on ens espera la increible sorpresa del dia a la pujada a Sant Ramon per la Ctra de Sant Climent. Haureu de seguir lleguint per descobrir-la


En Joan: Ajjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj... arrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr... ññññññaaaaaaaaaaaaaaaaajjjjjjjjjjjjjj

ZIZA: ERES UN JUVENIL!!!! QUE ESO LO HAGA YO, VALE... PERO UN ZIZAÑERO EN TODA REGLA COMO TU??? ;-)

En Javi inicia les primeres rampes de la segona pujada del dia. El ritme és bó, portable. Un ritme d'aquells que arrossega bé a quasi tot el pilot. Tot i això el nerviossisme és palpa a l'ambient. Ja es veu que el Profe avui vol deixar petjada; semble que hi ha alguna conta pendent (també consultaré a ràdio Volta per assabentar-me). Tot d'una el Profe es posa davant i augmenta el ritme considerablement. Ostia, s'escapa!!! Agafa uns 100 metres. Ningu reacciona. Al final en Ziza agafa el timó i arrenca. Surto darrera d'ell i m'enganxo a la seva roda. El vent de cara és considerable. El Profe segueix a uns 100 metres. El ritme del Ziza a la mita muntanya no és res de l'altre mon pel que, si hem d'agafar al Profe, hauré de engegar el Perkins, fotre el plat i intentar agafar un bon Ritmo Bisonte. Avanço al Ziza. Noto que algo entra dins de la butxaca del mallot. Ostres, és el Ziza que s'ha ficat dins. Bé, com estem en negociacions de possible fitxatge, accepto portar-lo. Em sento bé, puc moure el plat amb facilitat i el ritme és bastant bó, pel que no triguem gaire en enganxar al Profe. Ara ve a part per Llogari cadires. Un cop agafem al profe, tant aquest com el Ziza, es possen a roda meva, però increiblement i faltant encara 1,5 km per coronar i en un terreny que sap que jo domino bastant bé, el Inocente del Ziza salta amb intenció d'escapar-se i agafa uns 50 metres. El Profe, demostrant almenys aquest cop ser molt més llest que el llest de la nostra colla, segueix enganxat a la meva roda. Jo no tinc intenció de abaixar el ritme malgrat estigui fent-li la feina al Profe. La cagada ha estat comesa pel Ziza que s'ha precipitat. Que ha passat? Donç que a uns 100 metres de coronar l'hem atrapat i el Profe li ha fotut un sablazo que l'ha deixat sec. juas juas juas juas juas... Tela marinera. Corramos un tupido velo que si no encara seré víctima d'alguna de les seves novatadas.


LES CAMES JA ESTAN CALENTES I ENCARA NO HEM COMENÇAT A PUJAR DE VERITAT

Últimament em despisto molt baixant. Des-de l'accident amb la BTT i al no poder recolzar bé la ma al manillar, no les tinc totes i no baixo massa segur. Això fa que quasi a totes les baixades em quedi despenjat i després m'hagi de fotre un bon calentón per atrapar al grup. Si després de la baixada el terreny és favorable, cap problema, però si el que passa és lo de avui, que tot just acabar la baixada ja s'inicia la 3era pujada del dia, malament. Si a demés resulta que el grup davanter amb tots el galls ha agafat davantera i forma un grupet davant, pitjor.
Arribo a la rotonda de la gasolinera de Gavà, on comença la pujada a Begues després de haver-me fotut un calenton i de saltar-me uns quants semàfors creuant Gavà. Pensava que el grup anava compacte i, quan els hi agafat en aquest punt de la gasolinera, he pensat: ara relaxat fins a la rotonda d'inici de veritat del port i després, ja veurem. Merda!! Davant va un grupet amb tots els galls comandat pel Profe. Hauré de fer apretada per intentar atrapar-los. Tot i que no pugen molt ràpid, la tasca d'atrapar-los no la veig clara i ja penso que no podré intentar disputar el Coll i el KOM. Veig que en David també s'ha quedat despenjat. En Joan, ara sense crits, va marcant un ritme molt bó i s'ha avançat una mica del grup. En Pep, que està com feia anys que no el veia, també es suma. Ja som 4!! No sense patir, agafem al grup davanter tot just estem arribant a la rotonda on comença el port de veritat.
Ens amaguem dins d'un grupo principal bastant numerós: Abel, Javi, Torradet, Alfredo, Vampiro, Ziza, Ramon, Pep, Pepo, Profe, Tete i Bucles. Vaig algo fora de punt. El Javi ha engegat el Ferrari i no te pietat. Els unics que semblen còmodes son el Ziza i el Xavi, la resta fem el que podem però aguantem les fortes embranzides del Javi o les que, ara ja d'una forma menys contundent, intenta el Profe. Arribem plegats a la rampa forta del Cañon del Colorado i aquí comença l'escabetxina. Marxen en Javi, Xavi, Alfredo, Profe i Manolo. Darrera ens quedem en Ramon, en Pep, en David, en Pepo i jo. En Pep, que se li veu amb unes ganes tremendes, accelera molt fort i agafa uns 50 metres. Collons, penso: aquí no hi ha tregua, tothom esta fortissim aquest any!!
En Pep segueix davant a bon ritme i a uns 50 metres. Davant d'ell i ara ja despenjats, s'han quedat en Vampiro i l'Alfredo. Crec que es pot intentar una estratègia de cacera. Porto a 3 trenca bieles tremendos i el terreny ara ja és més favorable per nosaltres. En Ramon, amb molta energia i aun ritme brutal, fot lo plat i organitza el que serà el pla de cacera estratègic. No restem metres i a en Ramon no el noto del tot còmode.Decideixo prendre el comandament del grup de cacera. Paso davant, baixo 2 pinyonets i torno a engegar el perkins amb la intenció de intentar posar Ritmo Bisonte novament. Anem restant metres. Passem al Pep que esta patint la gran pujada que ha fet al Gran Cañón. Ja tenim a uns 150 metres a l'Alfredo i al Vampiro. En Ramon i en David em diuen que no poden donar-me relleus així que hauré de continuar fent feina jo. No restem metres o, si els restem, son molt pocs. D'això s'anadona en Pepo que disculpant-se em demana pas. Li dic: tira endavant i sua de mi. Em fa cas i marxa a un ritme boníssim a la caça de l'Alfredo. Penúltima corba. Aquest tram m'encanta. El conec molt bé i se que puc fer mal. Tot i això, la distancia dels de davant ja és insalvable i ser`sa molt difícil si atrapar a l'Alfredo que ara esta ja molt aprop. Augmento el ritme i m'apropo a poquissims metres de l'Alfredo i el Vampiro. Ultima corba. Aquesta ja no m'agrada tant perquè s'enganxa molt i em costa arrencar la bici. Ells son molt més lleugers i arrencan molt millor. Faig el que puc per arrancar fort però ells m'han tornat ha agafar el que havia restat.
Al final en Xavi s'emporta la volata amb el Javi i el Ziza enganxats seguits del Profe i de nosaltres que venien a uns 15-20 segons.  Parem a la rotonda per a fer reunificació. És acollonant, tothom va arribant. La gent està a un nivell que jo mai havia vist en aquest grup. Abans sempre hi havia el grpet dels primers que s'havia d'esperar 2-3 o fins i tot més a la resta. Avui, practicament tothom, ha pujat dins dels 2 minuts. Tremendo!!!



Cañi: Enseña las cartas. Sabemos que algo escondes

Un altre cop m'adormo i perdo el grup principal. S'han quedat amb mi també despistats en Mac Guiver, en Tobella, en Pep i el Joan. No penso fotrem un calenton i menys pensant que el que resta és terreny favorable fins l'esmorzar i veient que el que porta enfilat a 45 Km/h és el trenca bieles d'en Ramon acoblat als seus acobles d'Iron Man. Que els bombin, jo no em mato

Sortim d'esmorzar. Fot un fred intens per l'epoca de l'any a la que estem. Tot i això, no tindrem temps de pensar-hi ja que, als 500 metres del bar, comencen les primeres rampes de la propera pujada del dia. Aquest portet estrany que puja sortejant les urbanitzacions properes a les Cassetes d'en Julià és molt curiós: rampa forta i baixada, rampa forta i baixada... augmentant paulatinament el grau d'inclinació de les rampes i disminuint el de les baixades. En un plis ens plantem dalt. Els germans Dalton em deixen coronar primer (joer, ja era hora. hahahaha) i seguim en forta i perillosa baixada en direcció a la N-340.

CAN RAFEL, EL MORTIROLO DEL BAIX LLOBREGAT I LA CREU D'ARAGALL: PER SI NO HAVIEM TINGUT PROU


Mentre estàvem esmorzant, tenim l'agradable sorpresa de veure arribar a en Domi i al Gran Guru, aquest ultim després de haver punxat de bon mati ha fet la seva particular ruta per trobar Olesa de Bonesvalls, un poble pel qual hem passat unes 2.000 vegades. Resulta que el Sr. Guru no el coneixia. Clar, com el paio és un bebe cangur i va ficat tot lo dia en la bossa d'algu, no s'entera de per on passa. En Domi no ha pogut sortir de bon mati per temes laborals i incorpora cames fresques en un bon moment, si més no per a mi ja que, com veurem després, ha estat un molt bon company de pujada del Mortirolo Barcelonès.
Arribem a la rotonda de Cervelló, punt d'inici del Mortirolo Barcelonès i ens trobem una altre agradable sorpresa, el Lindo Gatito; MAMA, QUINA POR!!! Només falta el Látigo per acabar-ho d'adobar i convertir el Mortirolo Barcelonès en l'infern Català. Com sempre, en Marc ve amb aquella cara de Clint Eastwood a Sin perdón. Joer, això serà tremendu.

LES PRIMERES RAMPES, POTSER LES MÉS DURES

Iniciem les primeres i fortissimes rampes. De moment vaig molt còmode i em sento bé. Agafo la davantera i amb mi s'ajunten en marc, que el molt... puja comodissim, en Ziza i en Javi, que no es cansen i segueixen amb les seves exhibicions particulars, el Domi i el Pep (un altre cop en el grup davanter). L'Abel també intenta sumar-se al grup, però perd pistonada i semble ser que ho deixa correr. Arribem amb alguns metres de ventatge al primer "descansillu" (descansillu és que la pendent baixa al 5-6%.). En xavi, que veu que el grup principal va fort i s'escapa, amb l'ajuda del Tete, apreta les dents i en un plis els tenim enganxats al grup. S'acaba el "descansillu" i ara, tot i que la pendent ja no serà tant bèstia com al principi, si que serà molt més constant pel que podem dir que ara és on comença de veritat el tram de més exigència. El grup principal va trencant-se i tornat-se a unir fins que a una de les rampes, en Pep, en Domi i jo perdem una mica de pistonada i ens marxen uns metres. Darrera ve el Ramon amb ganes d'enganxar-nos. No triga gaire en fer-ho i s'enganxa al ritme que va marcant un esplèndid Pep. Dic ritme que va marcant per dir alguna cosa ja que, aquesta pujada, es d'aquelles que anar a roda d'algu es un  tema purament psicològic; prou feina tens per a mantenir la bici recte i no desequilibrarte en algun moment. En Domi, en els petits descans que anem trobant, agafa la davantera i fot un ritme de caça que ens apropa a en Ramon, que a aconseguit agafar-nos uns metres. Passem aquests trams menys durs i iniciem una ultima part que si ve no és la més dura, també és molt exigent. Em trobo algo recuperat pel que decideixo apretar una mica per intentar agafar a en Ramon. Apreto les dents i ni Ritmo Bisonte ni hòsties, aquí l'unic que val és sanglotar, notar el gustillu de sang a al gola i... apostar-ho tot. Així ho faig i m'escapo uns metres d'en Domi i d'en Pep que semble que ja en tenen prou i em deixen fer. A les ultimes rampes, engrano el plat. Ja tinc al Ramon a uns 10 metres. Falten tant sols 100 metres per coronar i el terreny és favorable a les super cames d'en Ramon. Merda, no podré...

Dalt del Coll de Can Rafael trobem a en David, Xavi, Ziza, Marc y Javi que han coronat  uns 30 segons abans i han aconseguit el preuat Strava. Els anàvem veient de tant en tant i hem vist que en Marc a la part intermitja de la pujada a pagat l'esforç del ritme altissim que ha marcat incialment i s'ha quedat una mica enrera. La resta s'ho jugaran tot a l'esprint final que s'emporta el protagonista del dia, en Ziza, per davant del seu "Delfin" Javi i enganxats a el Tete i al David

La baixada és perillosa i donat que aqui haurem d'esperar força estona, em deixo caure amb el Javi tot contemplant la horrible freeke-casa Gaudiniana. Quin mal gust!! Arribem abaix on estan en Ziza, en Marc, en Pep i en Domi. En Javi te presa pel que ens diu que marxa. En Marc l'acompanya i tiren amunt. menys mal, jo ja estaba patint pensant en una altre pujada seguint el collons de ritme d'en Javi.
En Pep, en Domi i el Ziza tenen ganes d'allargar la ruta. A mi també m'agradaria, però ja s'esta fent tard pel que decideixo esperar-me amb el Pepo que arrivi el grup, que pel que sembla s'ha disgregat i s'ha escabetxinat força. Al final, lentament va arrivant tothom i, com és normal després de pujar el collet aquest, tothom deixa anar algun comentari i/o improperi cap a en Xavi, el responsable de tot plegat. Malgrat això, malgrat la cara desencaixada que portem tots, m'atreveixo a afirmar per tots que estem disfrutant com a cabrons. Jo el primer.

I ARA, PER REMATAR-HO, LA CREU D'ARAGALL

Les rampes que per la zona del camp de futbol de Corbera ens duran directament a la ctra de la Creu semblen de joguina després del que hem pujat. Tot i això, la part final, s'enganxa moltissim i a l'unic que veurem suelto serà al Sr. Mc Guiver, que amb els seu triple plat va com el princeps (bé, deixem'ho en que va millor).
Un cop arrivats als falsos llanos de la Ctra de Corbera a Gelida, en David pren la iniciativa i fica un fort ritme que tornarà a trencar el grup. Ens quedem en Pep, en David, en Xavi, en Carles, en José, el Pepo, en un inici el camarero, que poc a poc va trobant el que ha de ser el seu lloc natural i jo. Hem vist al grupet que s'ha avançat i estic segur que en David i en Xavi ja han afilat les eines i han graduat la mirilla telescopica per iniciar la cacera. No m'equivoco: arribem a les primeres rampes fortes de la Creu i ja els tenim a uns 200 metres. En Carles, tot força desbocada, s'avança en plan brutal i els agafa en un plis.  La resta serem més pacients, savem que a ritme i amb els remeros que anem al grup, no trigarem gaira en caçar-los. En Pep, incansable avui, marca el ritme de la pujada. De tant en tant entrem en David i jo a ajudar-lo. El ritme augmenta i perdem algun membre al grup. Tot i això, ja els tenim. Tot just, quan passem pel indicador del primer km, aconseguim unir-nos. A partir d'aqui, recital d'en Pep, que agafa el comandament del grup i ens porta fins al les ultimes rampes, on els nervis afloren i s'augmenta considerablement el ritme. Ens quedem sols els germans Dalton i jo, que vaig marcant un fort ritme al falso llano final. No podré amb ells, van bojos pel Kom els molt c... Aquests germans han perdut el nord!!! Tot i això, ho intento. Queden metres per coronar i vaig davant. Se que m'esprintaran. Em coneixen i saven que no tinc res a fer. Al final, dit i fet, palo i em deixen ben clavat. S'emporten el coll i no em deixen ni les migajas aquest parell d'acaparadors. De totes formes, val a dir-ho i que quedi ben clar, el merit de la pujada és d'en Pep.

Tant sols queda pasar l'ultima proba: el suc reparador miraculós, gran invent dels Egipcis, el millor recuperador que hi ha, una bona i frequeta cervessa (a Ca la Marta és millor, però no ens posa les taules fora). Tot i que fa rasquilla, una bocanada de solet ens permet seure a una terrassseta i, entre cervesa i cacahuets escoltem les aventures del Gran Guru, que avui semble ser que, a falta d'aconseguir muntar el seu famos "vagoncito" s'ha muntat la seva propia etapa. Com sempre, és l'unic que esta sencer. No cal dir res, és el GRAN GURU!!

Salut a tots!

5 comentaris:

  1. Angel tu si que ets un crack foten cròniques!!!!
    M'agrada molt que us agradin els recorreguts, ja saps que sempre ho intento fer el millor que puc i tenir content a tothom.
    Xavi

    ResponElimina
  2. grandisima cronica angel,como me agrada leer que mi compi moragas esta dando guerra con la elite este año!! saludos.

    ResponElimina
  3. me parece que el moragas se tomo mi cola de tubular!!! jejeje ,para mi la gran sorpresa de la etapa.respecto al recorrido no es de los que mas me gustan, pero pienso que debe haber de todo para todos los gustos, x lo tanto chapo xavi! y de las cronicas del angel.. es el puto crack!

    ResponElimina
  4. Osti Angel, quina cronica. La primera que surto ben parat. Vaig tindre un bon dia,que no se si tornarà a repetirse.
    Pero claro aixo de seguir els consells del Ziza, té alguns resultats. El dissabte a Alcorisa ja us ho explicare!!!

    ResponElimina
  5. Gran recorrido, grandísima crónica y enorme Pep....

    ResponElimina

Els comentaris anònims s'anularan inmediatament