dilluns, 3 d’octubre del 2011

ETAPA 27. By Bucles


Mira que arriba a ser desagraït aquest esport. Si practiques ping pong, caniques, basquet, etc i deixes uns dies, uns mesos inclús uns anys d'entrenar o de practicar, no passa rés, als cinc minuts agafes el tranquillu i més o menys tornes a ser el de abans. Aquest, el nostre benvolgut esport es desagraït, es malparit, es dur... Fa 2 setmanes vaig agafar unes fortes angines. Tot i això, amb una setmaneta de bondat semblava que ja tindria prou per recuperar-me de l'ensurt. No ha estat així
No vaig sortir ni un dia en tota la setmana  fins que va arribar l'etapa 26, una etapa facileta que només tenia la petita dificultat de pujar Pontons. Va arribar diumenge i només començar a pujar Gelida ja vaig veure que el meu cos no responia com normalment respon: les cames feien mal, la respiració era molt irregular i profunda; les pulsacions em pujaven molt i allà dalt es quedaven quan normalment, si alguna cosa bona tinc, és que recupero força ràpidament i en repòs tinc pulsacions de Yogui tibetano; pel contrari, en altres moments, quan volia pujar de pulsacions, el meu cos es quedava estancat a les 160 sense poder treure la chispilla. En fi..., que tot plegat hauguraba que aquell no era el meu dia. Amb aquestes sensacions lo millor era amagar-se darrera del numerós grup i tractar de gaudir de la sortida.
Com bé  va descriure en Cañi a la seva magnifica crònica,  l'etapa 26, malgrat no ser complicada, va ser rapidissima, vem assolir mitges properes als 34 Km/h que, per un grup globeru com el nostre i en carretera oberta al tràfic, penso que son realment altes i dignes de tenir en compte.

Durant la setmana següent no em vaig veure en cor de sortir cap dia, ni tant sols de fer la crònica de l'etapa 26. Em notava molt cansat, amb dolor de cames, desganat... Al final, dijous, auto obligantme, vaig agafar la BTT per fer el bonic circuitet de la Duatló de Pallejà, que discorre per darrera del poble i puja fins l'antena per un seguit de puja i baixes que et matxaquen de debò. Quan portava 2 km em vaig donar la volta i cap a casa.

Divendres em truca l'amic Cristian per sortir amb la colla de Molins. Em venia més de gust sortir amb la BTT però la magnifica companyia ciclista de la colla de Molins al final em va fer decantar per sortir amb ells. Quan en Paco m'explica la volta que vol fer (en Paco és una especie de "Bucles" de Molins), m'esvero i ja començo a pensar on em donaré la volta. Volen pujar els Caus, Rellinars i Estenalles per Mura i Rocafort. Casi na!! Com havia quedat amb Mc guiver que nosaltres faríem la nostra,  penso que entre els dos ja muntarem la volta que més ens interessi.
La cosa no comença bé. Resulta que em quedat que em recullen a Pallejà. Però a mi, per no refredar-me, em dona per anar en direcció a Molins i no se com, ens creuem sense que ens veiem. Un cop a Molins, quan veig que no hi son, em diuen  per telèfon que estan a Sant Andreu, que han tirat pensat que jo anava per davant. Em diuen que van tirant lentament i que ja m'esperen. A tot això em truca el Mc. Guiver i em diu que se li ha liat la troca i que no pot venir. Com dic, comencem bé!!! Pos ala, calentón i contra rellotge amb el vent de cara fins a Martorell, que és on m'estan esperant. M'uneixo al grup i al final acabo fent tota la sortida: 130 Km amb 2.000 de desnivell. No vem córrer molt, però lo de sempre, igualment s'ha de pedalar. Vaig acabar amb dolor de cames.

Amb poques ganes, cansat, amb mal de cames i agobiat per no agafar les bones sensacions, em planto a Martorell per fer l'etapa 27 i aprofitar a veure si puc avançar a la Rosi en la classificació; si no fos per la interpelació del Manolo, la Rosi, en Javi i en Marc, ara estaria en 4art lloc de la classificació. Cagontó!!! La meva intenció és fer una sortida molt tranquil·la, ficar-me darrera i anar fent veient-les venir. Em fico darrera del grup i flipo. En aquest grup no existeix la cafeteria, no hi ha pietat ni amb els malats i menys si el malalt es diu Bucles. Només sortir, a la pujadeta del Congost ja tothom va apretant el cul. La veritat és que m'agobio i penso: joder, un dia que estic xungo i tothom te ganes de correr. A mi qui m'espera, joder!!!!!!!! Semblarà mentida, pero m'he quedat sol!!! Arribo al creuament de Castellbisbal i estic sol com un mussol. Si no em vull xupar tota la pujada fins dalt dels onze sol ja cal que apreti una mica el cul i intenti agafar a la cua del grupeto. Així ho faig i, abans de començar a pujar les dures rampes de l'estació de Castellbisbal, he connectat amb el numerossisim grup que avui ha sortit de Marto. De moment ningú tensa la corda i les incòmodes rampes es pugen de forma ordenada i mig "tranquila".

La cosa no durara gaire. Tot just passar Castellbisbal, en Javi, com sempre últimament, agafa la davantera del grup i s'emporta al Ziza, al Manolo, al Xavi, al Pepo, a l'Iban, a un noi d'Esparraguera, a l'Alfredo i al Borratxot. Jo em quedo amb el Mc Guiver que puja a un ritme força bo i a sobre es coleguita i m'entenc molt bé amb ell; la tècnica d'avui hauria hagut de ser aquesta: anar amb el meu coleguita Mañico. Però no: digueu-li gilipollez, digueu-li prepotència, digueu-li marcatge de territori, digueu-li com volgueu... , al final apreto les dents, baixo 2 pinyons i salto a buscar al grup davanter. Curiosament no he tingut males sensacions i he pogut atrapar al grup amb facilitat, ara només queda aguantar el ritme infernal d'en Javi. El grup va perdent membres i al final ens quedem més o menys el de sempre: El Ziza, en Xavi, El Borratxot, l'Alfredo, l'Iban, el noi d'Esparaguera, el Manolo i el menda. Vaig darrera d'en Javi i noto que ja comença a agafar el tomàquet que agafa normalment quan es fot aquestes matxades. El remato? L'avanço? Faig el que fa el Ziza quasi sempre amb mi?... Miro de reüll i veig que el Ziza no te intenció d'atacar a un membre del seu equip. Jo tampoc vaig sobrat i el cos no em respon com a mi m'agrada notar que em respon així que al final desisteixo de fer la marranada d'apretar els últims 20 metres. En Javi s'ha currat una pujada collonuda i, tot i que des-de que el Ziza foma part del equip Specialized m'estic tornat més puta per no perdre el liderat d'aquest equip, realment em costa fer aquest tipus d'accions. I mira que a mi me les fan 400 vegades cada any; 15 metres abans de cada coll, em surten 2 o 3 que de vegades pensava que ni venien i em treuen les enganxines. Que bonic que és aquest esport...

Passem el coi de Terrassa, no sense algun susto en algun semàfor (com sempre). Sortim a la carretera d'Estenalles amb el grup compactadissim i a un ritme anormalment baix i tranquil. A mi ja m'està bé i penso que si pugem així fins dalt em faran un gran favor. El Juvenil, vermellot com un palosanto madur, porta el comandament del grup. Anem tots comodisims: primer perquè no el sentim cridar darrera i segon perquè enes esta pujant en volandes. Crec que a tothom, menys al Javi i a algun dels jovenets, ja ens esta bé pujar així. En javi em comenta si marxem plegats. Li dic que no, que avui el Ritmo Bisonte esta de vacances. Seguim així, però ja començo a notar nerviosisme en el Javi.
Vermellot i bufant com un búfal, el Juvenil, entre mil improperis tipus els que deia el capita Haddok al Tintín, deixa el comandament del grup i es deixa caure. Ja està, la guerra s'ha declarat. Penso
No només ho penso, ho sento a les cames. De cop i volta i sense saber perquè veig que el cuenta puja 5 km/h de cop la velocitat, noto que els quàdriceps apreten, el gustet a sang a la gola comença a brollar... Ja s'ha acabat la tregua. A SUS ARMAS!!!

En Josep Maria puja rapidissim. Quin estil te aquest paio sobre la bici, és digne de veure. El grup va seleccionant-se però encara és numerós. De moment en Javi no ha entrar al relleu i el J.M segueix tirant de lo lindo amb el seu estil profesional. Els demés, darrera, l'unic que podem fer és agafar fort lo manillar i apretar lo culet. Jo no m'atreveixo a doner un relleu. Crec que si el dono, petaré del tot així que opto per quedar-me amagadet al més pur estil Vampiro; de fet, aquest ve darrera meu vigilant tot moviment sospitós. Arribem al punt clau: apart del Km final i sota el meu punt de vista, de la pujada a Estenalles, la doble corva que et deixa als falsos llanos de plat que hi han abans del 3 km finals. Aquesta doble curva s'enganxa moltissim. Estic convençut que el Ziza o algun dels seus esbirros aprofitaran aquest terreny que els hi és tant propici per apretar i quedar-se sols. Son  conscients de que si en Xavi, el Josep Maria o el menda arribem junts  junts al falso llano, poden pringar molt. Dit i fet, quan en el grupeto davanter ja només quedem el Javi, el Ziza, el Xavi, l'Iban, el Manolo, l'Alfredo i el noi d'esparraguera, el javi posa el plat en mig de la doble curva. En el moment que posa el plat jo anava enganxat a ell i el seu moviment estrany de posar el plat allà en mig quasi em tira a terra. Perdo pistonada per aquest incident i s'escapen uns metres. Apreto moltissim i aconsegueixo agafar roda novament. Crec que en Javi s'ha equivocat posant el plat. Ha estat un palo gaseosa total. El que no serà palo gaseosa serà el que fot el Ziza (la te apuntada de l'ultim dia que va pujar amb el ferro Fausto Coppi, el cabró). Em deixa clavat i marxa sol amb el Xavi, l'Alfredo, en Manolo i el Javi. Jo em quedo sol i em destrempo bastant tant físicament com mentalment. No tinc bones sensacions, no trobo la pedalada..., no vaig bé!!! No triga gens en agafar-me el Domi i l'Iban. Tots dos pugen com un coet. Jo segueixo al ritme i no entro al trapo; pugen molt fort i això que jo, malgrat tot, no estic pujant precisament lent. El grupet davanter es manté a uns 150 metres però no hi ha forma humana de apropar-se. Veig que l'Iban a aconseguit amb un parell d'ous agafar el grupeto davanter. Jo em quedo amb el Domi i si no recordo malament amb el Pepo. El Domi te moltes ganes i molta força pel que torna a provar i salta novament seguit del Pepo. Jo no moc carta i em reservo per intentar fer alguna cosa al km final. Seguint el ritme aconsegueixo passar al Domi, passo al Pepo, agafo al Xavi i, pocs metres abans de coronar, també passo a l'Alfredo. Em falta un, el Vampiro, només queden 2 metres per caçar-lo..., al final se m'escapa pels pelillus. Per davant, corona en Ziza seguit del Javi i l'Iban.

Parem a esperar a la resta del grup. Les ultimes sortides, més bé o més malament, s'esta respectant molt el tema de les esperes. Crec que el grup ho agraeix i l'ambient millora moltissim en general
Jo ja veig que m'he esforçat massa. El cos m'esta dient que prou, que necessita descans, llit i recuperació. Durant el temps que estem parats esperant tinc calfreds i em noto com una mica marejat. M'abrigo i començo a baixar tancant el grup. Només començar a baixar, començo a tremolar de fred. El José em diu si em passa algo i li dic que estic bloquejat amb el puto fred. No és normal,  tampoc en fa tant de fred. El grup lentament es va escapant i al final, pasant'ho malament com ho estic pasant, decideixo deixar-me caure pensant que ens aturem a Talamanca. Arribo a Talamanca i no hi ha ni Deu. Merda!!

Estava desitjant parar a esmorzar. Tinc molta gana i penso que poder menjant una mica em recupero. Però res, el cos avui no està per floritures i ni menjant noto que em recupero. Sortim en direcció a Manresa, carretera on m'encanta posar en fila de a 1 al grup i avançar a pros amb cascs de contrarellotge estratosfèrics, monos aerodinàmics de teixit com el que vol el Ziza a la nova roba de la penya ;-),  "cabres" amb Iantes lenticulars, etc. Us enrecordeu??? jejejejejejeje Pos res més allunyat de això: m'amago com un conill darrera i prou feina tinc per aguantar el ritme del Josep Maria. Quin suplici!!! I encara queda pujar Vacarisses, XDDDDDDDDD

Comencem a pujar Vaquerises i lo de sempre. Entre un i l'altre, al final i malgrat no trobar-me gens bé, allà davant em veig. L'amic Bene també està alla. Penso que això és garantia de que pujaré bé al seu ritme. Jaaaaaaaaa... El cabró del Bene... En Bene i el seu minut de gloria terrible que et pot treure de punt ben facilment. Fiatan d'ell i corre... Davant esta el Ziza, que ha sortit cagant llets de l'esmorzar i ens porta uns 5 minuts de avantatge i el Josep Maria que també ha atacat a traïció. Vaig fent sense problema, inclús veig que puc tensar una mica la corda. No ho faig, de moment. Ho intentaré a la via, el tram més dur de la pujada, i si no surt bé, a prendre pel cul. Així ho faig, poso lo plat i al tram dur de la via intento fer una destroça d'aquelles que de tant en tant em surten. En Domi reacciona amb una força descomunal. Radera d'ell s'enganxen els demés. Ja veig que no serà fàcil desempallegar-me. Tot i això, segueixo posant un ritme fortet. Passada la via, em retiro i dono permís al jovent per portar-me al escorxador i entrar a matar. Em passen per sobre cagant llets. Definitivament, a un km de coronar, aixeco el pedal resignat i confirmant que realment avui no era el meu dia.

La tornada d'Olesa a Marto, pers sort, és fa com a persones. Tot i això, pateixo per aguantar roda darrera.

Com sempre, perdoneu si he oblidat el nom d'algu o hi ha alguna dada que no és exacta del tot. recordeu també que les dades del Garmin no son exactes donat que no el tinc en automàtic i quan parem segueix contant. La mitja és l areal amb parades incloses.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris anònims s'anularan inmediatament