dilluns, 19 de setembre de 2011

ETAPA 25

En la linea del que estan sent últimament les sortides de la PC Marto, ahir diumenge també es va presentar un grup numerossisim de ciclistes al Pabe. Les cares que fins ara eren desconegudes ja comencen a sonar i, pel que semble, van arrelant en el grup. Fins i tot, sembla que la temporada vinent gaudirem de la entrada oficial de nous membres a la PC Marto.

No voldria començar a fer el relat de les batalletes globeriles dominicals sense, primer de tot: enviar molt ànims al membre del grup B de la nostra penya que va patir un accident. Desconec exactament com ha estat i quin és el seu estat físic. Les úniques noticies que tinc son que ha patit diverses fractures i que està hospitalitzat. Tractaré de buscar noticies sobre el seu estat per informar-vos a tots.
També voldria enviar (si m'ho permeteu en nom de tota la penya) una felicitació enorme al Sr. Ramon Zapata que, sense ser encara oficial, semble ser que va fer un temps estratosfèric a l'Iron Man. Els que algun cop hem entrenat per a fer una Iron Man savem el gran esforç, sobretot mental i de disciplina, que s'ha de fer per a poder assolir una fita d'aquest tipus. FELICITATS RAMON!!

En Buclecitos i jo esperarem al grup a l'entrada de Sant Vicenç. Avui anem a buscar el Alt de begues i el grup passarà pel meu magnific Poble, Pallejà. A Sant Vicenç ens esperen els amics Cristian i Alfons amb els seus respectius fills, membres destacats de l'equip Sant Boi, el mateix en el que milita en Buclecitos.
El meu estat, amb un fort dolor de gola i el pit molt tapat de mocs, avui no em permetrà estar al 100% però, com sempre, les ganes son moltes i el recorregut m'agradaba. Apart de la meva gola, tot pinta prou bé.

Com sol ser habitual l'aproximació a peu de l'inici de la pujada a Begues es fa d'una forma suau, sense tirons. Tothom sap que la corda s'estirarà tot just arribin les primeres rampes i ningú s'atreveix a fer el valent deixant-se les forces en el pla. La gran quantitat de semàfors, de creuaments i de conductors desgraciats que es pensen que la carretera es seva i et passen a pocs cms tampoc conviden a accelerar la marxa i a posar en perill al numerós grup. Tot i això, en un plis ens plantem a peu de l'Alt de Begues, la primera dificultat que haurem de superar avui.

Ràpidament el Torradet agafa davantera i amb el seu estil inconfundible (cadència de 1.000 r.p.m ) inicia la pujada de les primeres rampes. Passem la rotonda on oficialment comença port i encara anem tots junts. Com sol pasar, d'una forma esglaonada i ordenada, el pilot inicial comença a trencar-se en diversos grups. Finalment, després de fer-se la selecció, el grup davanter quedarà format per: Vampiro, Abel, Xavi Latorre, Colombiano Junior, Zizañero, Buclecitos, Aleix (el fill de l'Alfons) i el Torradet, que segueix sent el que porta al grup d'una forma magistral. Les primeres rampes ja sabeu que son les més dures i el ritme d'en Torrdaet, tot i no ser durissim, és alt. De moment, ningú s'atreveix a atacar.

Tot i que vaig esbufegant i traient mocs com un bufal, de moment vaig aguantant. No les tinc totes i penso que al final hauré de deixar-me anar. De moment poden més les ganes que sempre intento posar i el pensar que l'Alt de Begues és un port que se'm dona bé donat que, un cop superades les primeres rampes i quan arribes al "Gran Cañon", comença un terreny de pujada sostinguda sense fortes rampes que m'es molt favorable. Un terreny on els gordos com jo podem tirar de plat i de força i on podem fer molt de mal, inclús als grans escaladors. La galipandria que vaig agafar dissabte  durant la parada a fer un refrigueri amb els bons amics Pep, Cañi, J.M i Bene farà que el meu plantejament d'avui sigui molt conservador. Inclús, ho reconec, xuparodes. La culpa de tot plegat va ser una altre errada de juvenil: Utilitzar una samarreta de coto en època de canvi de temperatures. Una samarreta de coto empapada de suor sumada a l'ombra i fresqueta del lloc on vàrem parar, va donar de menjar a una serie de virus que finalment avui ja han aconseguit deixar-me de llit.

En Torradet ens abandona, diu que ja en te prou, que ja ens ha portat en volandes massa estona. És veritat, la feina que ha fet ha estat magnifica. Ademés, ja sabeu, en Torredet fins al Km 400 no comença a escalfar-se. Fa una estona que també s'ha despenjat l'Abel i l'Alfredo (que crec que també venia en el grup). Quedem el Vampiro, el Zizañero, el Buclecitos, l'Aleix, el Xavi, el Colombiano Junior i jo. Com era de preveure i pecant de bon tio i de generós, el Colombiano Junior agafa el mando del grup i ara si, amb un fort ritme inicia la segona part de la pujada. Hem passat el descansillo que hi ha després del gran cañon i es nota que el Colombiano Junior ha posat un ritme cansino amb la intenció de deixar-nos. Ningú li dona cap relleu i la veritat que el vent que bufa és fort i dona totalment de cara. Jo vaig esbufegant molt fort i no respiro bé, però malgrat això reconec que les cames em funcionaven i, no sense patir, de moment podia aguantar bé lo ritme del Colombiano Junior. Miro a la meva dreta i veig al de sempre, el Sr Zizañero que, amb el seu somriure malèfic habitual, va ficat dins de la butxaca del meu mallot. Al seu darrera porta a l'Aleix, la revelació d'aquest any a les curses de promoció (no en va esta guanyant quasi totes amb autoritat). Darrera d'aquest, crec que ja pasant'ho malament amb el dur ritme del Colombiano Junior, es troven en Xavier, el Vampiro i el meu fill, en Buclecitos.

En Buclecitos es deixa anar i amb ell es queden el Vampiro i en Xavier. La resta continuem darrera del Colombiano Junior. Malgrat no estar al 100%, tinc moltes ganes. Ademés, portar al Zizañero ficat a la butxaca i sobretot sentir els seus comentaris "zizanyiles" et fa treure forces d'on no en queden i oblidarte dels refredats. Semble que el Colombiano Junior comença a pagar el gran esforç que ha fet. Se li nota maduret. És el moment!!! Una merda de refredat no em pot fer evitar fer la intentona!!. Si he arribat fins aquí... Que coi, s'ha d'intentar i si peto, donç peto!! Quedant uns 2 km per coronar, prenc la iniciativa. El vent de cara es fort. No hi contava amb un vent tant fort. Ara m'anadono de lo generós que ha estat el Colombiano Junior. No soc precisament petit i quan bufa fort la meva amplia vela em penalitza molt. En el pla aquest handicap s'intenta suplir amb la força, però en pujada... En fi, no posem excuses que amb la del refredat ja n'hi ha prou... Engego el perkins diesel i intento posar  Ritmo Bisonte. No puc baixar pinyons, el Ritmo Bisonte avui crec que no sortirà. El cos no dona per més i malgrat que el ritme que imposo és alt,  no ho és lo suficient com per a desenganxar-me del Ziza, que no ha donat un pal a l'aigua (per variar), del Colombiano Junior, que malgrat va tocadet, aguanta i de l'Aleix, que amagat com el Ziza i amb caracteristiques semblants, semble que és el que va més suelto.

Enganxats com a paparres arribem a l'utlima corba. Una corva amb un fort pendent que t'obliga a aixecar-te de la bici per afrontar amb garanties els 200 metres que resten fins al coll. Al Ziza se li veuen les intencions. Bé, de fet les porta escrites al casc, al mallot i tatuades a la pell. Esta clar que saltarà. Menudo és el Ziza per a deixar escapar un coll. Sorpressa!!! De radera, el petitó de l'Aleix salta amb una mala intenció increïble. El Javi el segueix. El Ziza, es posa molt nerviós i quan intenta posar no se quin coi de pinyó, se li surt la cadena. Aconsegueix posar-la ràpidament i veient que el nen se li escapa i que, tant en Javi com jo tampoc estem diospossats a regalar res, fa uns moviments estranys de braços de bici i de no se de que més que de cop em tiren a terra. Definitivament em treu de la lluita i de la carretera. Resten uns 50 metres i l'esprintada, vista de radera, és força maca. En javi perd pistonada però l'Aleix segueix amb ganes. 15 metres!!! Arriba el Ziza a roda de l'Aleix i a 5 metres del coll aconsegueix passar-lo. El molt cabró un altre cop s'emporta el coll. Ja ho dic, és la meva pedra a la sabata. Que hi farem...
Unes quantes risas, comentaris, felicitacions a l'Aleix i poc a poc va arribant la resta del grup.

Normalment el terreny favorable pel qual circularem ara és un terreny propici per perxerones. Si fos un dia normal segurament intentaria agafar la part principal del numerós grup per posar un ritme maco. M'agrada molt fer-ho, malgrat que a alguns de vegades no els hi agrada que ho faci. La pujada de Begues m'ha deixat cansat. He tingut que esforçar-me i ara tinc la gola molt seca i em fa mal. Penso que lo millor serà quedar-se radera i deixar-me portar pel pilot. Així ho faig. Em sento extrany circulant per un terreny d'aquestes caracteristiques ficat dins de la cafeteria. Us diré que inclús em costa i no puc evitar fer un parell de gomazos que em despisten. El ritme que imposa en Pep, en Cañi i si no recordo malament, l'Abel és altissim. Hi han moments que t'anadones que el nivell que s'ha assolit en aquest grup és increïble; del primer a l'ultim. Així mateix ho comentaven l'Alfonso i el Cristian, ciclistes de penyes amigues que ens visitaven. L'Alfonso és un ex profesional. Un tio amb moltissima experiència amb el qual he tingut la sort de fer algun "mano a mano" on m'ha quedat demostrada la seva excel·lent qualitat, sobretot quan la carretera pica amunt. I en Crisitian, membre de la penya de Molins i un hueso duro, duro... molt duro de roer. Donç si, ambdós comentaven que el pilot va rapidissim. Crec que els hi va agradar i crec que repetiran.

Esmorzem a Avinyonet força ràpid i agafem la carretera rural que porta cap a Sant Cugat. El grup xerra, comenta i la relaxació és màxima. S'han donat instruccions precises dels punt de re agrupament. Un punt bàsic a tenir en compte i que semble que, malgrat encara s'ha comés algun petit error, avui sestà complint i respectant. El nou punt de re agrupament s'ha pactat que sigui dalt del Portell.
Em repenso si continuar l'etapa. No em trobo massa bé. Em fa mal la gola, tinc tapat lo nas i m'esta començant a fer mal el cap. No tinc ganes de plegar, però tinc por que el cos faci patapaf com va fer l'altre dia a Rasos per motius diferents. Al final decideixo arriscar-me a fer l'etapa sencera

Arribem a Sant Sadurni. Ja comença a respirar-se l'adrenalina aquella que s'olora quan s'apropa una dificultat en forma de pujada, tot i que en aquest cas tampoc sigui una gran pujada. Ens apropem al Portell. Com dic, no és una gran pujada, però com totes les pujades, el fet de que sigui dura o no molt cops no ho posa la inclinació o la distància, ho posa el ritme amb el qual estàs disposat a pujar. El tram pestós de la nova variant de St Sadurni servirà per començar a posar a cadascú al seu lloc. Em despisto i veig que el Torradet marxa fortissim i s'emporta al Ziza, al Javi, al Manolo, a l'Alfredo, l'Operario, al Xavi i a l'Abel. Ostia, merda, el Ziza i el seu deixeble s'escapen!! Mil milions de llamps, la he cagat.!!! I només em queda un petit tram de carretera pestosa per intentar conectar.  Despres ja ve el tram de baixada fins al pont de l'Anoia on s'inicia el port i en baixada no penso jugar-mela per atrapar-los. Finalment no els puc atrapar al tram pestós. Només em quedarà intentar engegar novament el Perkins i intentar anar apropant-me paulatinament. Extranyament el grup afluixa a la baixada. Que pasa? Perque no aprofiten i intenten fotrem el pal? Serà que el vent ve molt fort i de cara i ningú vol fer la pujada???? Deixo la pregunta a vent, mai millor dit.

Els atrapo tot just passar lo pont. El Xavi, amb tota la tralla posada (molt extrany en ell) comença a pujar molt fort. Darrera, els mateixos d'abans menys els nens que a Avinyonet han marxat; semble una repetició de Begues. En Javi, cansat de que el seu director d'equip li prengui el pel i l'utilitzi em diu per lo bajini que no tiri, que s'epabili el Ziza, que el vent de cara pica molt fort i que sigui ell el qui s'enfarti. Al principi li faig cas i m'amago darrera d'ell. El Torrdaet també ha decidit no pencar més i la resta tampoc veig que estigui massa disposada a ferli la pujada al coi de Ziza. Quin remei, al final el Ziza, amb la seva flamant S-Works de 6,2 Kg, agafa el comandament del grup. Quina meeeeeeeeeeerdaaaaaaaaaaa de ritme!!! Si seguim al ritme que marca el Ziza, aqui ens agafa fins a l'apuntador. El mol cabró ho sap. Em mira amb aquella cara de dolent que sempre posa, riu i em diu: Va, Bucles, pon tu el ritmo. Serà... pfrrxfzrrrrrrrr
Al final, accepto; el Torradet ha pencat molt tot lo dia i en Javi també ha fet una fantàstica feina a Begues. En Xavi crec que esta disposat a intentar-ho i a ajudar. El Vampiro, ja us imagineu: igualito que su jefe. Quan arribes dalt del coll sempre et sorprens: ah, tu también venías??? jajajajajaja Bé, com diem, al final accepto tirar.
Ostras, el vent és realment fort i pica totalment de cara. Això serà dur. El Ritmo Bisonte avui no es posa en marxa així que, perkins normal, ritme fortet i cap amunt amb les garrapates enganxades al mallot. En Xavi i el Torradet es despengen amb lo qual ja no tinc on demanar ajuda. En Javi, amb tota la raó del mon, no em donarà ni un relleu. Toca pencar tot i saver que a 50 metres del coll m'esprintaran i s'emportaran el coll. No cal dir-vos que així va ser, 50 metres abans de arribar, aixeco el peu per no quedar com tonto total i portar-los fins als 3 metres finals i, como sempre, noto com em passen pel costat a tota castanya. Crec que va tornar a coronar el Ziza, després el javi i el Manolo. Un cop dalt recordo que hem quedat en re agrupar. Estic esperant i van arribant diferents membres del pilot. Tothom es deixa anar lentament amb la intenció de anar esperant deixant-se caure. Faig lo propi i em deixo anar. Van arribant els membres del grup despenjats fins a que finalment arriba el Cañi i el Bene que han estat esperant al Gran Gurú. El Cañi, amb raó, porta una bona emprenyada. Li dic que malgrat no ho em fet com havíem dit, els hi he dit que al creuament de la ctra. de Piera s'esperesin, si calia posant el peu a terra. Per sort així, serà, el grup esta esperant al creuament. El Cañi emprenyat... jo, que miedo... jajajajajajajajaja

Crec que em costarà explicar el gran moment de ciclisme que viurem a partir d'aquest moment. Fa anys que no recordo haver disfrutat tant asobre de la bici. Intentaré explicar'ho, tot i que les sensacions que vaig tenir, l'adrenalina, la tensió, etc que crec que tots vem viure son difícils d'explicar amb paraules escrites. Això s'ha de viure sobre d'un velocipedo. Tot ciclista hauria d'experimentar un tram i una persecució com la que vem tenir la sort de fer diumenge un cop a la seva vida ciclista. Per sort, amb la PC Martorell, de tant en tant aquests tipus de sensacions estan garantides

A priori la feina ja estava feta. L'unic que ens quedava, en teoria, havia de ser una tornada plàcida i pestosa amb l'unic al.licient de veure quins dels dos magnífics esprinters de la penya: en Xavi i l'Abel, s'emportarien l'esprint especial d'Esparraguera; les apostes eren altes i durant l'esmorzar van córrer els dollars i les paperines per apostar. Però de vegades les coses bones son les que menys es preveuen i diumenge així va quedar demostrat.

Arribem agrupats a Piera. Malgrat alguns ciclistes han marxat cap a casa, el grup segueix sent molt numerós (uns 20 ciclistes). Agafem la carretera d'Esparraguera. El vent es fortissim. A estones ens ve de costat i a estones de cara. De moment, el rumb ens obliga a enfrontar-nos al vent. Lògicament ningú vol tirar. En Javi és l'unic que dona la cara i que es possa a tirar del grup. En Cañi també te ganes i veig que ha agafat posicions davanteres. En Xavi, suposo que motivat i pressionat amb les apostes per guanyar l'esprint especial també agafa posicions. En quant a mi, aquest és el meu terreny, el cos més o menys respon. Ens uns km veig clar que el rumb canviarà i pasarem a tenir el vent totalment a favor. Pot ser un bon moment per intentar una fuga. S'adivina molt complicat, però perquè no itentar'ho?. Passo davant i, sense que em vegi ni em senti el Ziza, li dic al Javi que vagi fent. En Cañi, pedalant molt fort, entra en el joc. En Xavi, amb la seva força inhumana, també entra. L'Alfredo, excel·lent escalador, també intentarà entrar, però ja es veu que li costarà.  A lo tonto, anem agafant distància. El grup no fa cas i pensa que ens desinflarem. Em giro i veig que els hem agafat uns 200 metres. Ara o mai!!!. Li dic al Javi que organitzem els relleus i ens entenguem per a que ningú dels 4 entri al relleu forçat ni a pals. La cosa pinta bé. Encara tenim el vent de cara i costa avançar, però seguim agafant distància. Ens entenem molt bé i els relleus son perfectes. Per fi canviem de rumb. Ja tenim el fort vent a favor. Això ens anima encara més i ens dona molta moral. Veiem que la escapada pot ser possible...
Les cames no donen, falta relació. Em cal un 54, penso!!! jajajajajaj Anem llençats!!. Hi han moments, quan m'atreveixo a mirar el cuenta, que veig que marca més d 70 Km/h. Estic flipant!!! Però... perilll, el grup s'ha organitzat (després em diran que no massa bé). Es nota que han reaccionat i han reduït distància. Jo ja no se com fer per apretar més, em falta relació. L'unic remei serà aprofitar els petits trams que piquen amunt i possar'ho tot, a lo que el cos doni. Així ho fem, ara només 3, ja que en un dels repetjons, l'Alfredo s'ha despenjat. Continuem els 3. Cada cop tenim més aprop la baixada cap el pont on s'inicia l'esprint especial. Ho hem aconseguit!! Al final arribem amb una distància prou significativa. El Cañi, el Javi i jo ens deixem anar per complert i deixem al Xavi que, amb la seva força descomunal, inicia el llarg esprint d'uns 500 metres i amb una pujada d'un 6% aprox.. Penso que l'Abel ja ho te difícil. Però... Joer, mentre vaig pujant tranquilament, em pasa com un coet l'Abel, que amb molta intenció i sortit del no res ha sortit a buscar al Xavi amb una força increïble. Al final semble ser que per uns metres no el va agafar. Aquests esprinters... jajajajajaja

Les emocions han estat molt fortes. Estem tots flipats amb els 15 km de ciclisme en estat pur. Han estat 15 Km a 51 Km/h de promig. Sencillament, brutal!!! Això mereix una celebració. Arribem a Olesa i el Juvenil ens diu que ha de pujar cap a Collbató, que si podem canviar el lloc on fem la cervesseta. Amb les ganes de celebració i de comentar batalletes que tenim tots, no ho dubtem ni un minut. Donde se ha de ir? Tot i que cada cop em trobo més malament i el gripazo es va trobant cada cop més còmode dins el meu cos, la cervesseta, les rises, les batalletes, etc em senten de conya.

Mig embolingats i amb el grup ja molt reduït, agafem les Carpes per, en teoria, anar tranquilament fins a Marto. Dic en teoria perquè, tot i que de bon principi no vem fer ni puto cas, al cap d'un parell de Km ens vem preguntar: I si intentem enganxar els 3 triatletes fantasmilles que ens han passat sense tant sols saludar? Dit i fet. Ara si, ara, potser per l'efecte vasodilatador de la cervessa, em surt tota la ràbia i, per primer cop amb tot lo mati, surt part del Ritmo Bisonte. S'ha d'enganxar als fantasmilles aquests que no saluden als iaios globeros. Clar, com no anem equipats amb mitjons d'aquests compressius... juas juas juas. la ideia és portar a l'Abel i al Xavi fins a la pujadeta del tren i deixar los anar com si fossin gossos dovermann. Al final tot surt rodat, no sols els atrapem si no que en Xavi i l'Abel fan la seva feina i la estocada és realment espectacular. La resta del grup també passa per sobre.

Perquè sempre em trobo frikis que m'expliquen  lo bons que son i els mil.lers de km que porten en el tram del Congost??  Serà que el Gran Gurú els hi dona conversa i els atreu com a Gran Gurú que és? Mare meva, quin pedazo friki pujat assobre d'una gorda que s'ens va enganxar. Pesat... MOLT PESAT!!!! I portaba un timbre!!!!! ajjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjj No, un timbre si que no!!! Ja vaig tenir prou amb l'època que globerosbeteteros van posar de moda posar-se un cascavell al manillar. Anda que no donàvem pel cul amb el cascavell. El tio insitia en voler explicar-me lo bo que era, d'on venia, els mil.lers de km que portava a les cames, etc Una fantasmada rera una altre. A la que intentava accelerar per treuremel de sobre, el tio apretaba com un cosaco i s'enganxaba a la roda. Vete, déjame, coño!!! Dissabte em va pasar lo mateix amb un senyor ja ganapiot i amb una panxa que hi cabien dins 4 Bucles sencers. Al final li vaig dir amb mala llet que em deixes en pau. Al final et tio em va demanar disculpes. Ok, disculpes admeses, però deixam en pau, coi!!! Només vull passar el puto túnel de Pallejà i arribar a casa amb les cames una mica relaxades. D'on coi els treuen??? Odio aquest tram. No m'agrada córrer, no m'agrada xerrar amb frikis, no tinc interès pel que fan els demés... Aquest tram es la meva creu, la meva penitencia... deixeu me passar-la sol i tranquil, coi!!!

LES DADES (No son del tot correctes donat que no vaig adonar-me i va estar sense funcionar una bona estona):



Salut a tots!!

9 comentaris:

  1. si yo fuera cicloglobero y me creyera bueno¡¡ y siguiera tus relatos cada semana............

    no me estraña que cada vez seamos mas los domingos, una cronica cojonuda.

    ResponElimina
  2. y muchos animos al compañero del b, esperemos que se recupere pronto.

    ResponElimina
  3. Impresionant la baixada cap a Esparreguera, no veas com demanava relleus el zizañero!!!!De 50Km/h no baixavem i molts ratos entre 60 i 70!!!!!!!Increible el nivell d'aquesta penya!!!!!!

    ResponElimina
  4. En Torradet ha enviat un comentari que no se perque no surt. Entre altres coses diu que l'esprint especial d'Esparraguera s'el va emportar ell. Quan vem arribar al pont, En Javi en Cañi i jo vem afluixar totalment perque en Xavi sortis com un coet. Vaig veure pasar a l'Abel i la veritat és que no vaig adonar-me que tb pasaba el Torradet. Quedi rectificada oficialment la crònica: L'esprint especial d'Esparraguera es pel Torradet. Això de fer de periodiste sobre un velocipedo es complicat. jajajajajajaja

    ResponElimina
  5. A mi ya no me daban más las piernas! No se que cadencia se llevaba en esos momentos, pero yo ya no podía con ese ritmo!!! Me descolgé para poder coger aire!!!!!!! jjajajajaja. Estaba apunto de explotar!!!! jajajajaaja.
    Fue super divertida la salida y este tramo en especial. Menuda fugita!!!!!
    Un saludo a todos.

    ResponElimina
  6. Hola,
    soy Pepe del grupo B. Es para informaros que Jesús, el que sufrió el accidente, está bien y en casa. En principio tiene escayolada la mano, pues le han diagnosticado fisura de escafoides, en espera de en unos días poder descartar definitivamente la rotura.
    El incidente fue en Vilafranca, cuando una conductora decidió hacer un cambio de sentido sin ninguna lógica. Fue imposible frenar a tiempo.

    ResponElimina
  7. Santi Alentorn-Motor RCBdimarts, 20 de setembre, 2011

    Només falta que vingueu a correr cursas de veterans,las de ruta si els circuits no os agradan,tindreu més seguratat amb la ctra. tallade per els mosos,penso que molts de vosaltres teniu nivell per fer un paper digne a les curses,salutacions.

    ResponElimina
  8. santi en esas carreritas para gloveros avanzados dan bocadillo de tortilla?

    ResponElimina
  9. Santi Alentorn-Motor RCBdimarts, 20 de setembre, 2011

    Cañi lo que hay son tortas,globos,y tortells,saludos

    ResponElimina

Els comentaris anònims s'anularan inmediatament