ETAPA 23. CRÒNICA DIFERENT. AMB PERMIS DE TOTS

Amb la intenció de respondre a les, sota el meu punt de vista poc afortunades acusacions que s'em van formular l'altre dia, amb el vostre permis i esperant que ningu, començant pels aludits, s'emprenyi, m'he permés escriure una crònica amb un petit toc irònic però sense cap  tipus de malicia.
També, penso que queda clar, després del que ha pasat avui i que pasa alguns cops, que hauriem de posar unes petites normes en quant al tema d'esperar a la gent que s'ha quedat. Però igualment penso que des-de el primer a l'ultim, el que ens agrada es intentar estar endavant i, si asobre estem forts, encara més. No ens enganyem. I si no que axequi la mà qui no ha intentat estar davant quan s'ha sentit bé. No crec que això sigui un problema ni que fomenti cap cosa rara, el problema ve quan no s'espera a qui no ha pogut aguantar lo ritme o pitjer encara, al que li ha pasat alguna cosa. I ho diu algu que crec  que no és gens sospitos de no esperar.
Escric les cròniques amb tota la bona intenció del mon, per mantenir aquest blog que, malgrat us sembli increible, segueix molta gent. Les escric perque soc un apasionat d'aquest esport i perque el visc amb emoció i pasió. I sobretot escric les cròniques perque m'agrada transmetre a tothom lo fantastic que es el nostre grup, un grup que, malgrat tot, malgrat les dicusions o baralles, porta 20 anys pedalant sense parar. Pregunteu si no a altres penyes si han resistit, si segueixen pedalant junts, si surten junts de festa, si apart de companys de bici també son bons amics... Crec que poques penyes poden sentir-se orgulloses de tenir quelcom tant fantàstic com és la cohesió del grup que te la nostra. Que quedi ben clar, mai he escrit amb la intenció de polemitzar. Admeto les critiques, admeto que a algu no li agradi com escric (de fet, no en tinc ni puta ideia) i m'agrada quen algu em comenta quelcom d'una crònica, sigui bo o dolent. 


ETAPA 23
 Sortim en direcció a Sant Boi disposats a no deixar que ningú trenqui l'harmonia i la placidesa de la PC Martorell. Així, agafadets de la mà ia un ritme prèviament pactat perquè ningú s'enfadi i per no trencar aquesta harmonia, germanor, bon rotllo i tot el que ha caracteritzat fins ara a aquesta penya, ens vam plantar a Sant Boi. Seguint les pautes de bona conducta i per no crear aquest mal rotllo que sembla que ara hi ha i que antigament no hi havia, agafem els nous camins que, pels horts del Delta del Llobregat, entre boniques flors, aus migratòries, camps perfectament conreats i tot l'elenc de matisos poètics que ens ofereix el meravellós entorn, fan que el grup encara baixi més el ritme per poder gaudir d'una jornada de ciclisme poètic. En aquest sentit i tractant d'imitar el que antigament feia el grup, com sempre, es comenta i es parla del paisatge i del bonic que és pedalar ben units sense fomentar la rivalitat. Ningú, si més no pel que es porta recorregut fins ara, vol trencar aquesta harmonia i convertir aquesta penya en una penya de picats. També, a part de parlar sobre la poesia i literatura del moment, que és el que toca parlar quan vas sobre una bici a 170 ppm, les converses giren entorn al que cada un va a fer per intentar arribar l'últim a la Mala Dona i cedir el pas al seu company. Tots volen ser l'ultim i el numero un en solidaritat i cedir el pas al company. Que bonic, l'emoció ens desborda ... Amb aquesta emoció, harmonia i germanor seguim avançant.
Ostres! que ha passat! Un noi de forà del grup, un trenca harmonies diu que el rimte no és bo, que es va molt lent. Qui és aquest que ve aquí a dir com hem d'anar?Ademés, uns nois amb altres mallots que semblen d'una d'aquestes penyes de Picats tan estranyes de veure, s'han unit a la nostra penya "ciclistes sense fronteres". Per Déu, sembla ser que l'harmonia s'està trencant ... Què anem a fer ara? El dimoni en forma de penya estranya de Picats s'ha infiltrat en el nostre grup ciclista a qui no li agrada gens la competició i menys encara sortir disparat a la mínima que un d'aquests membres d'una penya estranya de picats li fica la roda. "Cedeixo el pas perquè arribis tu primer", o sigui el nostre grup, s'està veient alterat i assetjat greument per una d'aquestes penyes de picats que tan estrany és de  veure per les carreteres del Baix Llobregat.El ritme s'accelera. No sé si algun dels membres de PC Marto podran aguantar aquest tipus de pressió psicològica a la que per res estan acostumats i que, evidentment, no agrada gens. De fet, el grup, antigament, no es picava amb ningú i menys encara amb aquest tipus de penyes que rarament un es troba a la carretera. Però ... Ostres ..., sembla que els membres de PC Marto segueixen el rimte i el que és més increïble, sembla que no els hi molesta, no es queixen ... I el pitjor ... , ELS AGRADA!. Què està passant? Oh, my God!
El grup arriba a peu de Costes. En aquest punt el grup està segur que això que li passa, això d'haver anat tan ràpid per l'autovia, només serà una anècdota, una cosa que mai havia passat. Però ... eh, que passa? Increïblement un membre de la nostra penya que ha de tenir problemes psicològics ja que abans ningú tirava no fos cas que es quedi algú, es posa a tirar com un cosac. Un altre dels membres de la penya el segueix, i un altre, i l'altre també ... El vagoncito segueix també. El trident també ... Tots encara hi són. Serà que al famós vagoncito, el trident i la resta de la PC també li agrada arribar davant quan poden o seguir la roda del que tira? ¿Serà que el que agrada és donar-se uns calentoncitos per després, compartint unes birres, comentar-ho amb el col.lega-amic-rival? No, per Déu, res més lluny de poder arribar a pensar que la nostra penya pugui caure en practiques d'aquest tipus. En aquesta penya això mai ha passat, abans no passava, només passa ara i esperem que no passi.Què va a fer el grup ara? Per increïble que sembli, dels 16 que formen el grup avui, resulta que tots volen anar davant o, si més no, fer l'esforç d'intentar-ho. No ho entenc: que ha passat??? I l'antiga germanor que antigament  ha caracteritzat sempre a aquesta penya??? I el pitjor, pecat mortal: sembla ser que, tot i bufant com búfals i patint, tots, del primer a l'últim, estan gaudint moltíssim. Ni els membres més antics de la penya donen crèdit al que veuen els seus ulls. És inaudit i imperdonable. Abans les coses no eren així!!!
Segur que passat el poble del Garraf la cosa es calma, pensen els grans gurus de la penya. Res més allunyat de la realitat. La cosa no només no es calma, sinó que s'accelera encara més i el grup estranyament es va partint en trossets (això antigament tampoc passava, o això diuen alguns. Qui escriu la veritat és que no ho recorda). Per Déu! No! El grup partit a trossets!! Quin horror! Què fem ara? Ens saltem la germanor i tractem de ser-hi davant? Ens esperem per, com fèiem abans i com ens agrada a tots, arribar agafadets de la mà i parlant del bonic que és el mar vist des de la Costes? A tots els sorgeix aquest dubte. Però per increïble que sembli, tots apreten el cul i intenten estar davant.
A qui escriu prometo que li ha quedat ben clar que no ha de fomentar el mal rotllo ni caure en el favoritisme. A més, que nassos, és veritat, a ningú li interessa qui va arribar primer, com es va organitzar una escapada, quines estratègies van muntar els grans experts en estratègia del grup, qui va ser el que va rebentar, qui va llançar al grup, etc etc ... Tot això són anècdotes ximples que no interessen al lector d'un bloc ciclista. És per tot això que el que escriu aquesta crònica al final no parlarà de matisos tan ximples com els descrits i tampoc caurà en el greu i imperdonable error d'escriure en una crònica de sortida de diumenge qui va arribar primer a dalt de la Mala Dona. Tampoc farà cap comentari ni donarà la seva opinió sobre algun dels membres participants en l'Etapa, encara que sigui per exaltarlos i parlar d'ells com de grans ciclistes, que és el que son tots. És clar que en una crònica de blog ciclista l'important és parlar de política, d'economia i dels trets socials o dels problemes socioeconomics que afecten el lloc per on circulem amb les nostres bicicletes.
A Sitges el grup esmorza i, com ja ha passat un parell de vegades més, sembla que a algun dels membres no li agrada pagar el compte del seu esmorzar. És clar, és que 6 euros ... ! I el pitjor és que no és la primera vegada. Alla ell, però la meva àvia sempre deia que s'agafa abans a un mentider que a un coix.
Escriure en 3a persona és complicat per a algú negat per a la literatura i que no es dedica a publicar assajos. Ademés, intentar relatar com després de l'esmorzar es va pujar Olivella o tractar d'explicar qui va arribar a dalt primer, como he dit abans semble ser que és una cosa que no li interessa a ningú. Així que, el que escriu no vol tornar a caure en el gravíssim error de intentar escriure de ciclisme en un blog de ciclisme i molt menys de Fomentar coses com el mal rotllo, el abandonament de la penya, la xuleria o el favoritisme. És per això igualment que, aquest mateix, el que escriu, demana mil i sinceres disculpes a qui s'hagi sentit ofès o al que hagi abandonat la PC per culpa de llegir aquestes diabòliques cròniques, els seus escrits al bloc o les seves idees. Així mateix, recordo que el que escriu, tampoc és un expert en societat, en botanica, en geografia o en algun tema que pogués ser interessant d'explicar en un blog ciclista. Així que desafortunadament, tampoc es podrà allargar la crònica parlant d'alguns d'aquests interessants temes que tant interessen al lector d'aquest espai i que són molt adequats per a un blog que tracta d'explicar les batalletes d'un grup d'amics.


La pujada a Olivella i les curses a la carretera de Gelida perseguint a la penya de Sant Vicenç deixo que les descrigi un altre ja que el que escriu prou feina va tenir per seguir el rimte i, com els hi pasa a altres pujant, en aquest cas, el que escriu, es va quedar despenjat baixant donat que no li agrada pasar per mig d'un poble com un desxerebrat i menys encara li agrada jugar-se la vida d'una forma estupida i innecesaria.

ETAPA 24: De moment deixò gràfica amb les meves dades. Demà, amb el vostre permis i si ningu fa crònica, intento escriure quelcom de la etapa d'avui