PEDALS DE FOC. by Bucles

Bé, després del rotllo patatero que us vaig fotre amb les meves reflexions pseudo filosòfiques la setmana pasada, vaig a intentar explicar, sense enrollar-me tant, el que ha estat la meva participació a la PDF, una de les experiències més maques i dures de la meva vida.

Recuperat ja fisica, no mentalment del fiasco a la QH, arrivo a Viella amb moltes ganes d'afrontar aquest nou gran repte que supossa fer, d'una tirada, 225 Km de BTT amb un desnivell acumulat de 6.000 per les pistes i camins del l'Aran, Ribagorça i el Pallars. L'afronto carregat de dubtes en relació amb el meu estat de forma, però amb moltissimes ganes i dispossat, si més no, a fer OR, osigui, arrivar NON STOP. Faig lo posible per a treurem la presió que, tontament, em vaig posar a la QH i decideixo intentar fer quelcom que sempre m'ha costat: regular-me.

A les 3,30 sona el punyetero Polar, baixo a esmorzar i allà em trovo amb els meus companys d'aventura: La Carol, que ens contagia a tots amb el seu somriure i alegria; la "Gran Jefa" Nuria; el nerviós i concentrat Carles "Epic", la resta de companys de l'equip Alp Cross que no tenia el plaer de coneixer (un bon grapat de sonats de les kilometrades)i jo, el acojonao del Bucles. Esmorcem com sempre en aquestes ocasions: embut a la boca i a presió i sense ganes es tracta de fer pasar una barreja de croisan amb embutits de plàstic farcits de cereals mullats per un cafè aigualit amanit de iogurt (tot plegat digne del Bulli). Rotet i vinga, a intentar reventar el Roca. Després de les intentones (uns amb més èxit que altres), ens diritgim, seguint les cuques de llum que surten de tots el racons de Viella, a la linea de sortida.

En Pere dona la sortida. Joer, on va aquesta gent? Estàn sonats!!; queden 225 Km de creuar muntanyes i aquesta gent ha sortit com si anés a una cursa d'aquelles de 30 Km donant voltes al descampat del costat d'un poligon de qualsevol poble. Portat per jo que se quin impuls també surto cagant llets radera de la Nuri i de l'Epic. Les primeres rampes son wapes, però el fet d'anar pasant gent i de que és negre nit fà que la cosa sembli més suau. A ritme de la Nuri no triguem gaire en posar-nos amb la grupeta dels primers. Malgrat no em costa seguir el ritme impossat per aquesta grupeta, decideixo (crec que de manera encertada) aixecar el peu i afluixar. A partir d'aquest moment i fins pràcticament final de cursa no deixaré de anar mirant el pulsometre i de regular-me al màxim. Ho tinc clar: Vull arrivar!!.

Després de 16h 30'; 225 Km de pistes, camins i senders; 6.000 metres de desnivell i 2 crisis mentals arrivo a Viella, segons em diuen entre els 50 primers (se m'enfot la classificació). La satisfacció és màxima (s'ha de viure aquesta sensació), estic feliç d'haver-ho conseguit. Segurament hi pecat de ser molt conservador i de regular-me en excès, segurament podria haver millorat el temps... segurament mil cosses... Aquesta vegada tot els "segurament" no em preocupen, tampoc em sap gens de greu ser conscient de que no ho he intentat... avui el gran objectiu era gaudir amb el verdissim aspecte del Pirineu després d'aquesta una primavera tan plujosa, coneixer gent amb la meua mateixa malaltia per pedalar diesel, diesel... i, per supossat, aconseguir una fita que, a priori, em semblava molt dificil donada la meua punyetera mania d'intentar anar sempre devant.

Salut i moltes felicitats a tots, en especial a la Nuri pel tiempazo que va fer. I per la super fortaleça mental, a la Carol i al company del grup del sopar (no recordo el nom) també pel mateix(no tothom te els pebrots d'aguantar 21 i 24 hores respectivament asobre una bici).