fred d'aquest estiu al Pirineu han deixat reduït a la mínima expressió les pastilles. Ja fa dies que les vaig comprar; bé, més aviat em van vendre unes meravelloses pastilles de frè marca Kool stop de colorins que en teoria són la leche y que frenen molt més que les Dura Ace que porto normalment. Ara que les he provat puc asgurar-vos que és cert, frenen molt. A peu de cotxe i amb els companys negitosos per sortir canvio a "tota pastilla" (mai millor dit) les velles Dura Ace per les modernes i molt coloristes Kool Stop. Ja tinc a tots els companys més nerviosos de l'habitual: -collons tio, que no pots canviar les coses a casa! - Joder que passen 3 minuts de la hora - Hòstia tio que avui tinc a la meva sogra a dinar a casa i he d'arribar d'hora...
Amb els nervis per haver sortit amb 3 minuts de retard enfilem les primeres rampes dels Onze. Avui comptem amb un company de luxe, el Sr. Israel Nuñez que ens complaurà amb la seva presència. Com és habitual els dies que toca sortida canyera, ningu vol agafar la responsabilitat de tirar i, venint l'Isra qualsevol s'atreveix a fer el fantasma. Tot i això arribem dalt dels Onze tots junts a un ritmet molt maco.
Creuem Terrassa i enfilem cap a Matadepera. El ritme, sense ser fort i cansino, és un ritme d'aquells que "cunde". Enfilem la carretera de Castellar i, malgrat sembli mentida, encara ningu a trencat la grupeta. Només seran visions momentàneas ja que a la primera de canvi un Sr. anomenat Jordi que resulta que aquest estiu enlloc de torrar-se al sol a Cabo de Gata, amb lo bonic que és, li ha donat per pujar Calares Altos i no se quins coi de Ports que un clicoturiste sonat de per allà li ha anat ensenyant. Enfí, al que anava: el rebelde del Sr. Jordi ha començat a apretar el ritme seguit pel Marc, pel Montserrat i pel
Capo, que com segueixi amb aquesta eufòria encara el fitxarà algun equip globerillo per anar a correr amb el Santi. Desde darrera, intentant aclarir-me amb els nous desarrollos "Compact" que m'he posat, rodant com un molinillo (porto un 34-50) i sense perdre roda del monstruo de l'Isra, jo i els altres, que ens hem quedat una mica, recuperem i neutralitzem l'escapada gasosa (són una colla d'aficionats, ja ho diu l'Agudo: No tenéis ni puta idea de ir en bici)Arribem a Caldes de Montbui, aquí ja comença la tralla. Comandats per l'Isra i a un ritme que, si
més no jo, ja no recordava al menys desdel mes de juliol, comencem a pujar en direcció a Sant Feliu de Codines. El ritme és molt fort (22-27 Km/h) i al primer Km el grup ja ha començat a perdre membres i en el grup principal ens quedem l'Isra, el Marc, el Jordi, el Montserrat, el Xavi, el Capo i jo. El ritme és molt fort pel meu gust, no aconsegueixo encara acostumar-me a unes relacions tan curtes i, poc després de que el Xavi es deixi anar, em deixo anar jo també pensant en agafar un dels meus ritmes i esperar a que la resta vagin fen puff. No m'equivocaré de massa ja que a uns 2 Km d'arribar a Sant Feliu de Codines, atrapo i li trec les enganxines al Jordi; em trobo bé, vaig a un ritme fort i tinc a uns 300 metres al Santi i al Marc. Finalment em surt malament la jugada i per uns metres no els agafo. Seguim pujant, ara tots juntets i comandats per un Isra que va de paseo. Vull tornar-ho a intentar, vull posarli les coses dificils al Capo. La meva idea és fotre un ritme dels meus (amb permis de l'Isra i del Montserrat) i treure de punt al Sant, al Jordi i al Xavi. Amb sorpresa veig que el Xavi es despenja i queda molt retrassat i, poc després, el Jordi també fa lo propi. Només quedem l'Isra, el Montse, el Capo i jo. L'Isra em deixa fer i em poso davant aplicant tot el que em donen les cames, però no em puc desempellegar de la lapa del Capo que, com un puta, no deixa ni un moment d'ensenyar-me roda. Al final arribem dalt els 3 juntets.Collons, quin mal em fan les cames quan surto d'esmorzar i enfilo les primeres rampes que ens
portaran cap a Granera. -Santi: Vols dir que he fet bé em posar-me el compact? Confio que sí, que acostumaré les meues cames tant acostumades a tirar de força a anar amb cadència (això espero que m'han costat una pasta les putes bieles). La carretera de Granera per qui no l'hagi fet és preciosa... CONTINUARÀ DEMÀ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris anònims s'anularan inmediatament