Aquesta proba la tenia marcada com un dels objetius d'aquesta temporada, però la caiguda i lesio a l'espatlla que vaig patir a principi d'estiu junt amb el cansament fisic i psicològic que portava acumulat després d'asolir el subcampionat d'Espanya d'Ultramarato i de la resta de carregada temporada, em va fer replantejar ho tot i vaig decidir fer paron i passar l'estiu amb familia i més desconectat.
Arrivaba a Vallter tranquil, sense presio, pensant sols en gaudir d'una cursa que m'encanta. No tenia ni ideia de com repondria el cos desprès del paron, dels posteriors entrenos tranquils i, sobretot, amb el lastre dels 4 quilets guanyats a costa de braves i birres.
Després d'un inici de cursa anormalment lent, una grupeta d'uns 10 corredors, entre els quals estava el gran Jose Madrigal, va aprofitar i van muntar una escapada agafant una bona ventatja. No podia deixar que en Madrigal arrives amb una diferència important a peu de port. Així que vaig decidir posarme davant i intentar espavilar al pilot per a que la diferència no fos tant alta.
Nomes arrivar a Setcases el pilot es desmunta per complert, aqui comença la cursa de veritat. Veig que, apart den Madri que va davant, i a priori, només queden 3 rivals a tenir en conta: en Diego Maya Rojas, en Jordi Olivella i en Josep Gironès. Em posso a roda del Maya però veig que no és el seu dia així que decideixo anar endevant. L'espatlla no em permet posarme de peu i he d'anar pujant sentat evitant tirons. Agafo distància i no deixo d'avançar gent. Tinc a en Jordi i a en Josep a tiro pero no veig a en Diego i penso erroneament i juvenilment que sha quedat enrere. Els agafo i avanço tot just quan veig al Madri que no puja com en ell es habitual. No va bé. El passo i no em segueix. Miro enrere i en Josep ve lluny. Davant tinc a en Jordi.en aquell mpment, pensant que en Diego va per darrere, la cursa està entre en Jordi i jo. Avanço a en Jordi i agafo uns metres. Em relaxo una mica per afrontar els ultims km amb garanties i poder respobdre sentat a un posible atac. Arrivem a la dura primera rampa del parking junts però tirant de molta classe en Jordi em demarra i al no poderme possar en peu no puc respondre. Agafa uns 30 metres. Vaig recuperant i torno a agafarli roda. Però a les 2 corves finals en Jordi em fot un atac sec que em deixa clavat. Intento respondre, pero sentat és imposible si mes no per a mi.
Entro en meta i veig amb sororesa que en Diego ja ha entrat pel que de creure que entrava segon, passo a veure com he fet tercer. No soc més juvenil perquè no entreno 😂 Pero bé, la veritat que avui és un d'aquells dies que no et sap greu; he d'estar molt satisfet del resultat i, sobretot, estic súper content de que l'amic i company d'entrenos, en Diego Fernandez Ferreiroo s'emporti el campionat de Catalunya. Moltes felicitats, Diego. Tho mereixies, macho alfa!! 😉
Propera parada: campionat d'Espanya de marató a Biescas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris anònims s'anularan inmediatament