ETAPA 9; L'ETAPA DE LES ESTRATEGIES I ELS NERVIS

Tal i com anaven els grups del xat, si més no als que jo tinc accés (segurament hi han alguns grupets molt privats on es couen estratègies de cada equip), tot indicava que l'etapa d'avui no seria una etapa més d'aquelles que passen desapercevudes; avui ens esperava l'ansiada i temuda etapa del Ratpenat.

Tot just acabem de començar la temporada i qui més qui menys encara te dubtes de com està de forma. Ningú s'atreveix a assegurar al 100% que diumenge tirarà o anirà bé. Tot i això, des-de ja fa uns anys, el nivell d'exigència i de preparació que requereix el sols fet d'aguantar en el grup una etapa amb aquesta colla de cabrons, fa que no puguis despistar-te en quant al que a preparació física i mental es refereix. Això semble que a calat en la majoria i, qui més qui menys, fa el possible per no perdre comba, i la veritat és que, malgrat algunes poques excepcions que estic segur que en res ja estaran aguantant amb el grup perfectament, la resta de cabronaços va com un rellotge i el que és més increïble, cadascú esta agafant un rol, una caracteristica en la qual destaca i la qual exprimeix, fent que a la resta se'ns faci molts cops complicat estar allà en el seu terreny: Sprinters tremendus (els grans mestres Agudo i Santi i el delfí de l'Abel), escaladors de molta categoria  (entre molts d'altres, ja que aqui son uns quants: Rosi, Javi, Bene, Ziza, Manolo...), els nostres Popeyes (Pope, JC, Jonas, ...), clasicomanos i rodadors incansables i amb una força mental tremenda (Cañi, Pep, Tobella, Josep Mª,  XC, Domi...) i com no, el nostre gran guru, un portento de la natura que amb més de 60 taco ens treus els colors. Si a tota aquesta penya de cracks i "viejas glorias" li sumem les noves i joves  incorporacions, tenim un grup de 40-50 ciclistes cada diumenge cremant l'asfalt del Penedes que realment fa molta por.
Avui, excepte alguna absència justificada (marxa d'Igualada i Lieja) i alguns que ahir van fer "Gran Fondo", hi érem quasi tots. Uns 35 ciclistes o poder més
Sortim puntuals i, com quasi sempre, enfilem les primeres rampes de la Ctra de Gelida. Però avui no és un dia qualsevol, avui es nota que l'etapa és especial, avui les cares son de concentració, de serietat... Es nota que la setmana ha estat mogudeta als xats... La pressió mental que, cadascú a la seva forma s'ha posat, es palpa; de fet, dissabte, durant la volteta d'entrenament suau que vàrem fer, ja es van veure cosses que no es veuen normalment. Que cony, que mai havíem vist, eh Bene??!!! Tothom vol fer un bon paper!!!!
Segurament la tònica serà reservar, reservar, reservar i reservar. No m'equivoco. Ningú tira ni te intenció de fer'ho. El ritme és pajareru, molt pajareru, inhabitual i fins i tot m'atreveria a dir que incòmode per a la gran majoria.
 Pensant en que poder això dels punts ho hauríem de posar a tots els ports, i no trobant-me còmode amb el ritme tant parat que portem, decideixo apretar una mica tot just a la rampa de Castellvi per a veure si la gent espavila. Però, tot i que l'apretada no ha estat forta, veig que sols quedem 4-5 ciclistes escapats. La resta segueix de procesión.
El "Profe", un dels que ha saltat i fidel al seu estil guerrero, agafa  l'iniciativa ("aqui si que no entraré", penso en silenci) i imposa un ritme altet però molt suoportable i constant, motiu pel qual, tant en Domi, la Rosi, el Bene, el Madri, en José,en  Jonas i jo decidim que ja ens està bé i ens deixem portar fins a Gelida on, per probar-me una mica i incitat pel Profe, faig una tibada molt cerillera a la rampeta dels bombers. Tot i que el Profe no se m'escapa, reconec que aqui ha estat més llest que jo i s'emporta l'esprint de forma justa. Per a mi, la medalla de cerillero.
El ritme puja bastant, ara si que ja entrem de tant en tant al relleu i quan es posa en Jonas, es nota. Així anem fins S. Sadurni on, tot just començar les primeres rampes dels Cassots, el Profe, potser envejós de que jo tingui la medalla de cerillero, intenta fotre un pal, però tots coincidim en això, que vol traurem la medalla de cerillero i que no durarà gaire. Passa la rotonda a uns 200 metres i el deixem fer, no hi ha presa i portant al gran Madri, atrapar-lo serà com bufar i fer ampolles. En Madri deu estar cansat de la cursa de dissabte i, tot i que fa un amago d'agafar la batuta i fer una demostració de les seves, decideix deixar-nos fer a mi i al Domi. No triguem en atrapar al Profe. Del grup que anàvem, sols quedem el Domi, en Madri i jo. En Jonas i el José es queden molt enredera i el Bene diu: yo paso. La Rosi no va molt enrere nostre (quina crack de tia mare meua). En Domi avança a un ritme altissim al Profe i en Madri i jo ens enganxem a la seva roda. El profe esbufega, es nota que no és el seu dia i és per això que, fent servir la meva autoritat de Papa Oso jajajajaja, li faig un ginyo a en Domi i li dic que no agafi la responsabilitat, que ja intentarem matxacar-lo al poble. Dit i fet, ambdós, junt amb el Madri, aixequem el peu de forma sobtada i quasi quedem parats. Ara el Profe ja no vol agafar la responsabilitat, vol una roda com sigui, però no la tindrà, és ell qui es juga l'honor així que tiri ell. Ademés, a nosaltres ens queda molta tralla i ell segur que donarà la volta (torno a pensar en silenci).
Arribem al poble enganxats al Profe. No tinc temps ni de pensar en la estratègia que veig (bé, més que veig, sento) com el super Madri baixa no se quants pinyons (aquest paio li passa al inrevés que a la resta de mortals, li falten pinyons petits encontes de grans). Bé, el cas es que em passa pel costat amb una apretada que semble ser de les seves. Penso que no el podré aguantar. En Domi surt a la seva roda i jo faig lo propi amb la d'en Domi. Em trobo bé, vaig bé a roda d'aquests dos cracks. Això és increible, fins i tot em noto sobrat i amb ànims d'intentar el que mai he sapigut fer, fotre un pal a 500 metres de coronar. Potser es massa d'hora, encara falta un bon troç per coronar i el tram final se'm pot fer molt llarg. Al Profe ja ni se li veu. Sols quedem 3, dos d'ells veritables cracks a l'hora d'apretar les dents, però... perquè no, perquè no probar'ho? El tercer lloc del calaix ja el tinc assegurat així que a la merda, m'arrisco! Baixo  pinyons, però no goso posar el plat, això son paraules majors i ho puc pagar. Passo al Domi, passo al Madrid. Em miren amb sorpresa: El Bucles atacando???? apreto les dents, tanco els ulls, injecto anestesia mentalment a les cames i a ritme fort aconsegueixo arribar dalt el primer. Segurament serà l'unic cop que puc dir que he fet els Casots davant d'en Madri així que, amb tota la modèstia i ja em perdonareu, però deixeu-me xulejar una miquetona i gaudir  del moment.

Reunió a la Ctra de Vilafranca, en Rubio te fluixera i hem d'esperar una estoneta més. jejejejeje Enfilem la ctra. de Begues i prenc la decisió de amagar-me a la cafeteria i anar-les veient venir. Tenim una bona representació de l'equip RCB axi que, els hi deixarem la responsabilitat de portar-nos a Begues a ells. Bé, a ells na de na, el que ens portarà a un ritme suportable però altissim és en Madrid que, com sempre, ens farà una demostració, tant de força com de generositat.
 Anem tots enfilats. Jo vaig còmode en mig del paquet, tot i que de tant en tant, amb tanta gent, algun cotxe nerviós ens fot algun susto que, per sort, es queda en això, en susto. Arribem a la variant de Begues, els nervis tornen a sortir, es nota. Cal prendre posicions i, en un moviment ràpid i tirant d'experiència, em poso just al costat del Madri i li dono un cop de mà en el troç pestosillo final de Begues . Pel rabillu de l'ull veig que tothom comença a agafar posicions, sobretot  començo a veure moviments estranys del team Colombia. El Vampi no deixa de donar ordres, de col.locar a la seva gent... Poder vol intentar donar la campanada? No ho se, però el que si se és que no li penso posar gens fàcil, per molts gregarios que porti i per molt que em vulgui desgastar o despenjar entre els pobles.

La baixada es perillosa. No deixo de sentir al guru cridant: Mañana hay que ir a trabajar! Aquest tio és la polla. Estem baixant a 70 per hora, ens hem quedat els 4-5 més baixadors de la PC i el paio alla enganxat, i no sols això, encara es permet el luxe de donar consells de seguretat mentre entrem a la corba tocant genoll a terra. Pujant fa el mateix, l'unic que el que diu es sense cridar, ho diu amb  tranquilitat i respirant normal mentre els demés amb prou feines trobem aire per respirar. Diu: "sube un piñoncito Angel, un puntito menos... Que et passa Angel?"... Serà... I ale, amb el saquet de collir despulles humanes, va carregant.
Els nervis ja son insuportables. La baixada ha estat ràpida i potser algo perillosa (l'Abel ha tingut un susto important), però el que realment serà perillós és com passem pels pobles. Li dic al Manolo, que ha posat a tot l'equip a tirar, que es tranquilitci, que passi pels pobles sense estres, però em respon: ahora dices que es peligroso y en la bajada te tiras a 70 per hora!!! Poder te raó, però sincerament, en cap moment he tingut sensació de perill tal i com he baixat jo (parlo per mi). Amb els pneumàtics de 25 i la posició còmode de la Rubeaux baixo amb moltissima seguretat. Però bue, si que és veritat que s'ha d'anara al tanto, més que res pels cotxes que avançant  envaeixen el carril contrari.

En Jonas i el José intenten escapar-se amb el Vampi i hi ha un moment, abans d'arribar a Castefa, que ho aconsegueixen. No se com està el Vampi, no se si podrà ser un rival a tenir en compte al Ratpenat, si que se que és un bon escalador, dur i patidor i no tinc dubtes que ho intentarà. Foto la directe i surto a intentar neutralitzar-los. Em costa, però puc. Darrera porto a un bon grupet., entre ells, el Profe, que en aquest punt encara no sap que rebrà una bona bronca. jejejejeje
Passem Castefa i el vapi dona ordre novament de que apretin. En Jonas i en José apreten molt fort, son bons rodadors. Es despengen uns 200 metres. El Bene, paio cerebral, em diu: pasa de ellos, Àngel. No tienen nada que hacer en el RatPenat. No les tinc totes, però li faig cas, tot i que hagués preferit la seva ajuda i neutralitzar. En aquestes, pasa el Profe apretant fort per neutralitzar els escapats i en Vampi, cabrejat com una moto, surt darrera d'ell i li fot una bronca del quinze. Malgrat te raó, sincerament crec que no hi ha per tant. Ademés, a mi ja m'anava bé que em portés fins els escapats. jajajajaja En definitiva, que arribem a peu del calvari tots junts.
Vaig a sopar. Continuarà---