dimarts, 17 de setembre de 2013

RECUPEREM LES NO-CRÒNIQUES

Feia uns findes que no ens tornàvem a reunir tants ciclistes a la carretera. Estic esperant pacientment a Pallejà, avui el grup passa pel meu poble. Lo normal es veure apropar-se un grup de 15, màxim 20 ciclistes, però alço la vista i m'espanto, semble que vingui una marxa, només falta el cotxe amb sirena robada a la poli municipal i que obre cursa. Mare meua, al menys som 40 paios!!!

M'enganxo al grup, afortunadament tira el Ziza i van parats (aquest paio només desperta quan la carretera s'empina). El grup és molt numerós i la velocitat és normaleta, si més no dins del paquet, així que anar amagat  és tot un luxe que poc havia gaudit però, des-de l'arribada d'en Jonas, Ramon, Javi, Xavi, Pope etc ara ja puc començar a gaudir. I la veritat és que un s'acostuma ràpid a no fotre cop.
 No ens adonem i ja estem plantats a Gava, comencen els nervis propis de quan s'olora una pujada d'entitat.
Fins arribar a quest punt el grup ha anat molt tranquil. Malgrat sembli estrany, han anat entrant al relleu fins i tot els que tenen el cutis poc maltractat pel vent de cara, eh Vampi, Ziza i alguns més.  No hi han hagut estirades ni nerviosisme. Increïble. El Maburro no ha passat 10 minuts abans sol davant dient que saburre in que ell te que fer 290 Km. Bé, és que no ha vingut.  Per davant, com sempre i per donar la nota, han sortit 10 minuts abans, van el Gurú i el Juvenil (Segurament el Juvenil deu anar cridant com un descosit: va Hinojo, que no nos cojan). Increïble...
Veig que comencen les formacions de grupetes a les primeres rampes de Gava. Vaig molt enrere, però al meu costat tinc al Madri, així que no em preocupo gaire; aquest crak és garantia d'acceleració "Lamborgini Diablo", i en un plis et porta al cap del pilot . Tot i això, intento no despistar-me. Tots els galls van agafant posicions com aquell qui no vol la cosa i, com sempre, dissimulant molt. L'Abel va tirant fort del grup i ens comencem a enfilar, però de moment el grup és compacte. La compactació no dura gaire, arribem a la rotonda, miro enrere i veig que el pilot ha quedat trencat en troços. Davant quedem en Torradet, que de moment va tirant, Jonas, Pope, Madri, Ivan, Xavi, Miguel (cada dia està més fort aquest nano), Javi, Profe, Ziza i Bucles. M'estranya no veure al meu compi de batalles, en Bene. Avui, tot i que estic desamparat, el disculpo ja que treballar de nit i sortir en bici no és gaire compatible.
En Torradet ens posa un ritme fort però relativament còmode. De moment i per sort per a mi, els dos terrors del grup: Javi i Madri estan tranquilets i amagats. Pujant així aguantaré còmode la rampa dura d'abans d'arribar al "Gran Cañon". Però merda, les meves pors es fan realitat. Primer en Xavi,  que està com un toro, entra al relleu i el ritme canvia per complert, les pulsacions comencen a pujar i s'apropa perillosament la rampa dura. No aguantaré -penso-.
Arribem a la rampa. Vaig dins de la grupeta. Radera tinc al profe, al Pope i al Madrid, que encara no ha obert la capsa dels trons. Els hi dic: passeu que jo ja vaig justet. Hem passen i m'agafo a roda del Madri que em va animant. Apreto les dents, veig que el pulsòmetre marca 178 (inaudit en mi i menys en aquest tipus de pujades), però malgrat que el ritme és fortissim, aguanto, alla està el viejuno peludo. Tinc l'esperança que un cop dalt del "Gran Cañon", sent un terreny més favorable, podré respirar i recuperar una mica. I una merda, això no para. I lo pitjor, en Madri m'avança i em diu: vamos Àngel, que este es tu terreno. Veig com el paio agafa en mig segon el comandament del grup, accelera, sels emporta i en pocs metres em deixa sense alé, fora de punt i ko.
Uns metres abans de mi s'havien despenjat en Jonas i en Pope. Jo, malgrat he aguantat algo més,  al final m'he quedat en terreny de ningú, més sol que un mussol. La grupeta d'en Madri en un plis s'allunya molt i, tot i que he aconseguit recuperar-me una mica, ni un miracle em portaria a atrapar-los. Poso el meu ritme i en Pope i en Jonas m'atrapen. En Pope, fidel al seu estil juvenil, en lloc de mantenir el ritme, fot una estravada que em deixa Ko novament, però s'emporta a en Jonas. No triguen gaire en atrapar al Profe. M'ho miro des-de la "tranquilitat" que dona mantenir uns 200 metres de distància; estic convençut que al  meu ritme Perkins, els atrapo. La distància es va reduint lentament, es nota que van justets, les estravades passen factura. Enfilem la penúltima corba a esquerres i els tinc a 50 metres. Va tirant en Jonas però veig que va just. En Pope no passa i el Profe, fidel al seu estil i vergat en les curses, espera el seu moment per clavar l'estocada. Última corba a la dreta amb repetxonet que obliga a apretar les dents. Ja els tinc en el punt de mira! Ja son meus!! L'unic que m'ho pot impedir serà la tàctica del profe.  I així és, el molt..., fent servir el punx que donen les curses, baixa pinyons i arrenca emportant-se a en Jonas i a en Pope enganxats i deixant-me a mi en aquells 3-4 metres que, malgrat no semblar res, son impossibles de recuperar.
Continuarà...

1 comentari:

  1. Bucles que a pasado con la crónica después de almorzar ? Con la exhibición que di y no lo cuentas , jeje

    ResponElimina

Els comentaris anònims s'anularan inmediatament