diumenge, 22 d’abril de 2012

ETAPA 8...: SEMBLABA FÀCIL A PRIORI

Avui afrontem una d'aquelles etapes que de bon començament menyspreàs i penses: quin rotllo de recorregut sense ni una sola pujada de categoria. Semble mentida que un trenca bieles com jo renegui d'aquest tipus d'etapa quan, en teoria, son las que més s'adapten a les meves caracteristiques. No se perquè sempre m'ha agradat que la ctra s'enfili i tot i el meu pes i corpulència, em defenc prou bé pujant i no els hi posso fàcil als Zizas, Vampiros, Paskis,  Parritas, Txupis i altres grans escaladors de la PC. Donç pensant això, que l'etapa serà fàcil i d'aquelles de transició, surto ficadet dins del pilot que avui és d'uns 35 cicliste. Més endavant, si continueu lleguint, comprobareu que de fàcil i de transició, res de res.

Estranyament el ritme de pujada en direcció a Gelida és suavissim, ningú tira, ningú es posa nervi, tots anem xerrant com a bons amics i penso: avui no se que posaré a la crònica, hauré de fer una crònica d'aquelles en las que parlo de poesia, de companyeris-me, de camaraderia... Perdoneu, però a mi totes aquestes paraules, quan parlem de sortir amb la PC Marto un diumenge, em fan risa i no me las crec. A qui, qui pot i a la que et despistes, et fot un pal i et clava punyalada. I aquest any, que sota el meu punt de vista és un dels anys que veig més fort al grup en general, més que cap altre. Dit això i deixant per un altre dia la poesia i les descripcions romàntiques del meravellosos paisatges vinnyencs del Penedès, intentaré explicar a la meva forma i tractant de ser el màxim d'objectiu el que he vist avui. Com sempre, demano disculpes si em descuido d'algu o si la forma que tinc d'explicar no agrada.

Com deia, el ritme de pujada en direcció a Gelida és molt lent, estranyament lent. Tant sols algun amago d'en Marc i d'en Xavi que especulen a veure si s'enduen a algú, però a la vista que ningú és hi fa cas, ho deixant estar. No serà fins que no arribem a la rotonda de Gelida que comencen a haver-hi els primers moviments i nervis per col.locar-se cadascú al seu lloc. Els perkins agafem el comandament, els esprinters s'amaguen entremig del seus nous llançadors (en Ziza ara resulta que es llençador: juas juas juas juas) i els escaladors intenten no perdre ritme i s'agafen al pilot com poden. El ritme comença a ser catxondo. Passem el poble i el pilot ja va enfilat. Davant anem el Látigo i jo. Radera portem a  tota una colla de lleons amb molta gana. Tot i això i, comparat amb altres cops, el ritme de pujada al merendero, primera volata del dia, no és excesivament ràpid. Veient això, fico el plat i de forma estranyament sencilla (jo crec que ningú a entrat al drap) em deixen coronar tot sol el merendero. La guerra a començat!!

El Látigo agafa el comandament junt amb el Marc i el Xavi. S'escapen i agafen uns metres. En Javi accelera i s'emporta un grup numerós darrera. El ritme ara si que ja és de locos; 45 Km/h i entrant a les corbes amb el terra mullat. De matinada han caigut quatre gotes i el terra encara és humit i perillós. No arrisco però em mantinc en el grup. Passem Casa Blanca a tota castanya. El pilot ara va tot junt i enfilat a 50 Km/h. Ens apropem a la segona volata del dia, la xinxeta de la via (avui serà un dia de repetjons i la idea és intentar fer el que no he sapigut fer mai, esprintar). Sento uns estranys crits goturals darrera l'orella. Qui ha de ser si no el guerrero d'en Joan. Ens passa a tots com un coet per a intentar fer volata a la xinxeta però tot jus passar el pont fot un cerillazo i es queda sec. Passem i coronem més o menys tots plegats.

No tenim temps de recuperar-nos que ja ens apropem a la tercera volata. Vaig davant i faig una senyal per a que la gent minori la marxa a la corba del riu; crec que ningú em fa ni puto cas i entrem a la corba a tota castanya. Segueixo davant. Em passa el Xavi, que aquest any està finissim, amb un dels seus apretons acollonants de pura força. Faig la meva, amb mi venen en Javi, em Marc, l'Abel, en Látigo i en Jordi. L'Abel preparara l'esprint tot i que encara és molt d'hora. Fa un amago i marxa darrera d'en Xavi i s'emporta al Jordi. En Javi salta com un boig per no perdrels. En Latigo i jo, darrera a veure-les venir. Arrivem a la rotonda (després m'assabantaré de que hi ha Kom. Si ho hagués sabut... hahahaha) i el Látigo fa pirulilla per dins. M'enganxo a ell. Se que ael meu rival en aquest repetjó és en Látigo o en Marc. Tot i això hauré d'estar molt atent al Javi i al Xavi que sempre estan a tots llocs. Confio en el meu ritme xungu. La pirulilla ens ha donat una mica de ventatge i l'unic que ha estat atent i ha pogut entrar a roda del Látigo i meva ha estat l'Abel. En Lático fica un punt més que em treu de punt. L'abel ho deixa estar. Aguanto com puc. Tot i que el Látigo, com a bon Gallego, mai saps si ve o torna i sempre fot la mateixa cara que semble que tot sigui fàcil, em dona la impressió que ja no pot continuar amb el ritme i que esta baixant. Jo he anat a roda i em queda un pelet de xispeta. Aprofito i l'avanço. Quan passo pel costat, el miro i, efectivament, aplostofant: el tio fot cara d'anar fàcil!!! Semble el coi d'Indurain!!

El grup s'ha desfet. Decidim continuar amb un grupet d'uns 6-7. Arribem a la rotonda de Sant Sadurní. En Bene, que a pogut enganxar-se, te ganes de gresca i em renya dient-me: Porque paras a esperar ahora?? Coi, los tenemos a 500 metros, deja que enganchen y por lo menos subimos juntos el Pla del Penedés. Al principi esperem i això facilita que un petit grup també pugui enganxar-se, però darrera encara queda gent despenjada. L'un per l'altre i la cosa no para, seguim a ritme de locos. Ara ja ha començat a entrar en Javi i això es nota. El ritme, si cap, encara augmenta més. Anem entrant en Xavi, Latigo, Marc i jo i, per supossat en Javi. Miro el Garmin i, tot i les aturades per esperar, en marca 31,4 Km/h de mitja. Això, com ja he dit varies vegades i ho hauré de dir més durant auqest escrit, és de locos. No recordo d'haber pujat mai tant ràpid a Gurdiola de Fontrubi.

Després del palito que ens fot el Camarero arribant a Guardiola, tornem a afluixar per a veure si el grups que venen radera es veuen. No es veu ningú pel que decidim continuar i fer una parada oficial de reagrupament a Ca la Kati, on arribem amb una mitja de 32 Km/h. Jo diria que és un dels dies que s'ha vingut més ràpid fins aquí.

Aquesta és la primera part de la crònica. En la segona part, intentarem tractar un dels trending tòpic de les ultimes setmanes. Un dels temes mes tractats a les tertúlies ciclistes del Baix Llobregat: ¿Que le passa al Vampiro? ¿Realmente ha visitado el pozo? La caverna mediática, la central lechera i les fonts extraoficials, diuen que l'altre dia el van veure al Leroy Merlin comprant pintura i fins i tot guix. ¿Será veritat? ¿És estratègia? ¿Ha canviat de director i d'equip? Hem intentat parlar amb el Sr. Ziza, Dr. de l'equip "Team Colombia" on fins ara militava. Estranyament el Sr. Ziza no ha volgut fer cap tipus de declaració. Tot i això, esperant una possible roda de premsa aquesta mateixa setmana, intentarem investigar i aconseguir més informació sobre aquest important assumpte.
També informarem de la nova estratègia del Gran Gurú i la seva secta "Remeros Felices del 4 dia", qualificada de molt perillosa per la Interpol. Sense anar més lluny, avui hem estat testimonis d'una tremenda abducció al Juvenil i un intent d'abbucció al Pedro i al Jesús que per sort hem pogut evitar a temps (ha anat d'un pel). Amb els meus propis ulls i terroritzat he vist la cara desencaixada del Juvenil... Tenia els ulls en blanc, la mirada perduda, el casc torçat tipus Bene amb globo arrepenjat a farola... Horroròs!! Un estrany somriure i la constant repetició de la paraula "remero" ens fa sospitar que, tot i la terapìa de xoc, segueix  a la secta del Gran Guru. Hem cursat denuncia als mossos i ens han dit que tenen vigilat tots els moviments del Gurú, però que no tenen proves per caçar-lo.

El Juevnil, perdut, desorientat. El Guru buscant la seva nova victima

Ja els tenia convençuts. Ha anat d'un pel. Observeu l'estranys somriure del Juvenil. Està totalment abduit!!
Vaig a dormir. Demà més

1 comentari:

  1. Buena cronica, para mí Angel estos recorridos pueden ser tan exigentes como otros com puertos, sin ir más lejos cuenta los ciclistas de salida y los que llegan al reagrupamiento no muchos más de los que puedan coronar juntos en un puerto. Un dia hablando con Madrigal todo un super crak me comentaba que en pc Martorell se subía muy rápido pero rodando en plano no se iva tan rápido, estas etapas como la del domingo pasado hay que hacerlas duras igualmente y aquí tú te mueves como un pez en el agua.

    ResponElimina

Els comentaris anònims s'anularan inmediatament