dimecres, 30 de març de 2011

BISONTES PEDALANT PEL POL NORD

Doncs si, ja hi tornem a ser. Hem tornat a conquerir la Laponia. Desprès del primer contacte de l'any passat on tot i pagar una mica la novatada vam poder pedalar per llocs que mai ens haguéssim imaginat, hem pogut completar el que ens va quedar pendent. Tot i això, el fet de no tindre cap precedent conegut ha fet que ens endinséssim a un territori desconegut per la pràctica de la bicicleta hivernal. Això, junt al fet que per nosaltres és la segona experiència, implica haver d’assumir les conseqüències dels imprevistos que sempre estan a l’aguait per fer acte de presencia.

Pues vaya chasco....
Al igual que l’any passat, hem tornat a pedalar per lloc inimaginables que ens feien al·lucinar pel sol fet de poder estar al mig del no res.
A diferencia de l’any passat, hem pogut completar quasi al 100% un recorregut de 250 km de muntanya seguint els Snowmobiles Track, els recorreguts per moto de neu.
I dic quasi al 100% per que al final una tempesta de neu i vent, altrament anomenat torb de collons, va fer que demanéssim a uns espontanis que van aparèixer amb les seves motos de neu que ens agafessin i ens portessin a resguard deixant les nostres bici al ben mig de gèlid l’infern... però no avancem aconteixements.
Per un tema de logística el Cèsar va començar un dia més tard que l’Ivan i jo, cosa que va fer que fes una mini “brevet boreal” a -15 graus de 150 km per carretera durant tota una nit per atrapar-nos amb la Surly de rodes de 4” d’amplada. L’Ivan i jo ja portàvem tota una tarda i un matí pedalant per muntanya (45 km) quan ens vam trobar una espècie de zombie que responia al nom de Cèsar.
Ens vam trobar a Hetta, un poblet al nord de Finlàndia, on vam aprofitar per solucionar el primer problema. La bici de l’Ivan va punxar dos cops en 45 km. L’Ivan portava la seva btt amb cobertes de 3” (cedides pel Vicens) cosa que feia que anés més frenat que el Cèsar i jo a l’hora de pedalar per la neu ja s’enfonsava més que nosaltres. Per solucionar-ho no hi havia una altre que baixar la pressió dels seus neumàtics, i és aquesta solució la que generava els problemes. Amb la roda tant baixa de pressió podia pedalar millor però de fer tanta força al pedalar, la coberta lliscava respecte la llanta i això feia que s’arranqués la vàlvula. Esbrinar això es va costar totes les reserves de càmares de recanvi que portava l’Ivan, o sigui que vam perdre part del dia buscant càmares de recanvi en un poblet de mala mort. Per fi, desprès de molt voltar i preguntar, vam trobar el nostre home, tenia càmares!!! Però amb vàlvula holandesa... tocat els ous... però el nostre home ens va tornar solucionar el problema. Molt hàbilment i a petició pròpia va taladrar la llanta de l’Ivan per fer el forat de la vàlvula més gran.
El tema de les càmares ja el teníem solucionat, ara faltava solucionar el que no es trenquessin les vàlvules per anar amb poca pressió als neumàtics. Amb l’astúcia de Mc. Giver vam poder trobar la solució amb l’ajud de dos brides, i lo més fort és que va aguantar fins el final!!!
Les brides, l'invent del segle
Un cop solucionat els problemes vam fer cap a la següent cabana, 20 km més per muntanya. Se’ns va fer de nit i sense saber molt bé quan ens faltava, de sobte ens vam trobar la cabana davant dels morros. Sort que estava enganxada al camí.

El mercuri per sota l'escala... mare meva...
Al matí següent ens vam llevar amb el termòmetre marcant per sota l’escala dels -25!!!! Sort que l’estufa de la cabana funcionava de puta mare, a mitja nit no podíem dormir de la calor que hi feia i havíem d’obrir la porta per refresca una mica. Fet que es repetiria totes les nits. Aquell va ser el dia més divertit, vam poder pedalar quasi tot el recorregut, i ens va tocar fer una baixadeta a mode de Bobsleigh, impressionant!!! Tenies la sensació d’haver de caure 20 cops en tant sols un metre!!! I no!!! I així anar fent, amb l’ai al cor tota l’estona però amb un somriure de veure que podies anar controlant la bici. A l’hora de dinar vam creuar una carretera on vam aprofitar per dinar un Lounas a una bencinera, super, restaurant, colmado, etc.. a Galdotieva (Palojärvi). A ben dinat i amb l’estomac ple va apareixia un altre imprevist, la calor (-3 graus) va fer estralls a les neurones del companys però per sort no va durar molt gràcies a un núvol i una petita brisa. Just abans d’arribar a la següent cabana ja vam poder tastar l’autèntic paisatge lapó.
L’endemà va ser un dels dies més durs. L’estat de la neu no ens va deixar pedalar molt, però com que estàvem al mig del no res no podíem fer cap altre cosa que avançar caminant amb l’esperança que l’estat de la neu millores per poder pedalar. Però no va ser així. Ens va tocar caminar els 55 km empenyent la bici per sobre la neu... per que us feu una idea, seria com anar empenyent la bici des de Barcelona fins a Pineda de Mar per la platja... com no podia de ser d’una altre manera vam arribar a la següent cabana a les 2 de la matinada desprès de caminar durant 18 hores.
Però la feina no s’havia acabat, un cop a la cabana calia fondre neu per tenir aigua per veure i per sopar calent. No cal dir que el dia es va fer etern i que la moral estava pel terres. L’Ivan ens va animar amb les seves paraules esperançadores “ Vinga nois, que pitjo que avui no podrà ser!!!!” a bones hores ho va dir....
L’últim dia prometia, vam començar pedalant i força animats tot i haver de caminar algun tram. Però mica en mica es va anant aixecant una brisa curiosa, la neu pols s’acumulava sobre les traces fent-nos baixant de la bici i caminar. Anàvem guanyat alçada cap lo que es considera la laponia autentica, un paisatge erm i extens. L’absencia de vegetació deixava que el vent corregués tant com volia arrossegant la neus pols del terra, al principi molestava una mica, al final es va convertir en un infern, a cada passa la cosa empitjorava fins el punt que quasi no podíem caminar. Les bicis se les emportava el vent i ens feia perdre l’equilibri. En tant sols 5 metres les nostres petjades desapareixien i lo únic que ens preocupava era no perdre’ns de vista els uns als altres. Lo més curiós es que feia un sol que espetegava i la tempesta de neu i vent semblava que només corria els dos primers metres des del terra.
En un rampell de racionalitat vaig proposar que si passava alguna moto de neu la paréssim per demanar que ens treguessin d’allà, però les ganes de l’Ivan per completar el recorregut va tirar per terra la meva iniciativa. “Va, que això ho hem d’acabar!!!” El Cèsar va acatar sense replicar tot i que va estar apunt de escapar-se-li una llagrimeta... “Si... si... seguim...” Anàvem avançant com els crancs, de costat i a passos curtíssims, prouta feina teníem en controlar la bici i en no perdre l’equilibri. No crec que anéssim a més d’un kilòmetre per hora...
Potser que no ho sembli però això era el puto infern gelad...
I tot d’una, quan ja m’havia fet a la idea de passar uns dels pitjor dies L’Ivan va posar seny i va ser ell qui va proposar acabar amb el que podria haver estat tota una apopeia. Ja estava decidit, pararíem a les primeres motos de neu que pesessin. Casi res... esperà que apareguéssim dos motos de neu era com esperar un miracle. Però si, de cop ens van avançar dos motos de neu a les que els vam fer senyals per que paressin. Desprès d’explica’ls-hi la situació ens van dir que no ens podien portar per que les seves motos eren per una sola persona, i ens van deixar tirat com una burilla allà al mig desprès de veure com desapareixien ells i les seves motos entre la ventisca de neu.
El Cèsar i jo no deixàvem de repetir les paraules encoratjadores que l’Ivan ens va dir el dia abans “ Vinga nois, que pitjo que avui no podrà ser!!!!”
I quan tot semblava perdut va aparèixer del no res un grup de 5 motos de neu que va accedir a portar-nos fins a Kilpisjärvi, punt on havíem d’acabar la ruta. Vam haver de deixar les bicis allà mateix i agafar només lo necessari. Vam trigar dos hores amb moto de neu a arribar al poble. No vull ni pensar que haguéssim trigat si haguéssim continuat pel nostre compte...
Desprès de saquejar el super del poble i de dormir en una cabana full equip amb sauna inclosa, vam llogar dos motos de neu i un trineu per anar a rescatar les tres bicis que es trobaven a 45 km del poble. El tiu que ens llogava les bicis no les tenia totes quan li vam explicar les nostres intencions però com a bons rescatadors vam aconseguir els nostres propòsits, això si, semblàvem la versió moderna del Para Noel anar a repartir bici el dia de nadal.
Tot i el que podria semblar un viatge per no repetir, haig de dir que ens ho vam passar d’allò més bé i que vam disfrutar molt fins el punt de voler repetir una altre vegada. Potser d’aquí unes setmanes tenim noticies de la següent aventura.
També comentar que aquest any hem aixecat una mica d’expectació, hem sortit de forma anecdòtica al Periodico de Catalunya, i ens han fet dues entrevistes a la radio, una de 20 minuts a COM Radio i una altre de 10 minuts a Catalunya radio.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris anònims s'anularan inmediatament